La sequera és una situació recurrent al clima mediterrani que ens ha tocat viure. Des que es disposa de registres pluviomètrics, durant els anys 1813-1823 es van produir quatre de les cinc sequeres més intenses de les que tenim dades objectives encara que els relats històrics de rogatives, tot traient sants a passejar pels carrers per a provocar pluges, indiquen un problema freqüent a una societat molt més dependent del clima que l’actual; si la manca de pluges malmetia les collites, no era possible importar menjar de l’altra banda del món com ara fem.
Tenim encara molt present la sequera de l’any 2008, la pitjor dels darrers 80 anys, i les molèsties que va provocar a una societat acostumada a disposar de tanta aigua com necessiti. De nou es va obrir un intens debat sobre el transvasament d’aigües entre conques, que es va tancar en fals degut al posicionament social en contra d’aquesta solució.
Ara sembla que ens aboquem a una nova sequera. L’ACA ha establert ja restriccions a l’Alt Penedès, Anoia i també a 22 municipis de l’Alt Empordà, provocades de nou per la manca de pluges. Segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya, les precipitacions produïdes a l’any pluviomètric 2020/21 estan a tot Catalunya clarament per sota de la mitjana acumulada. Malgrat la tendència a la reducció de pluges, els experts no hi veuen encara una clara relació amb el canvi climàtic
En el cas de les comarques de Girona, la pluja acumulada és només entre un 30 i un 90% de la que seria d’esperar i això després de vuit anys d’anomalia negativa continuada. A la vegada la innivació també ha anat a la baixa, el que ha fet que la reserva d’aigua disponible per a primavera també sigui clarament menor any rere any. Tot plegat fa que l’aigua retinguda als embassaments de les conques internes se situï a un 66% de la potencial (459 Hm3 enfront dels 488 Hm3 de mitjana dels darrers deu anys).
Una altra dada per a fer pensar: la demanda total d’aigua a tot Catalunya s’ha incrementat en els darrers anys (segons dades que he pogut consultar, se situa actualment en uns 3.200 Hm3/any) malgrat que paradoxalment el consum d’aigua de boca s’ha reduït, en els darrers 14 anys, de 145 a 133 litres/dia per càpita. Com s’explica? Doncs perquè només un 19% del consum d’aigua al país és per a usos domèstics; de la resta, un 70% és per a regadius i un 9% per a usos industrials.
Davant la sequera, l’agència Catalana d’Aigua té enllestit un pla (anomenat PES) amb l’objectiu de garantir el subministrament d’aigua a la població. El pla contempla cinc estats (normalitat, pre-alerta, alerta, excepcionalitat i emergència) que es determinen bàsicament per la disponibilitat del recurs hídric. Cada estat contempla restriccions a l’ús de l’aigua, cada cop més severes, El principal canvi en relació amb l’anterior sequera de l’any 2008 és que es disposa de la desalinitzadora del Prat de Llobregat, que pot produir 200.000 m3 d’aigua potable al dia, suficients aproximadament per a un milió d’habitants. La resta d’infraestructures estan més o menys com en l’any 2008.
Per tant, la millor defensa davant episodis recurrents de sequera, si es vol evitar els transvasaments, és la reducció dels consums d’aigua. En el cas de l’aigua domèstica s’han fet prou bé els deures, amb elements tan senzills com reductors de cabal d’aixetes, cisternes d’inodors amb dues capacitats, electrodomèstics que cada cop consumeixen menys aigua i, sobretot, la conscienciació ciutadana. Per tant, sense abaixar la guàrdia, cal dirigir l’atenció a altres sectors.
En la meva opinió caldria treballar en tres horitzons. Primer, incrementar la utilització de l’aigua depurada que avui dia és només d’un 6%; no sembla massa lògic fer una gran despesa en netejar aigües brutes si finalment es llencen al mar o no es busca un aprofitament ecològic (per exemple, recuperar els cabals d’alguns rius o alimentar les aigües freàtiques).
En segon lloc, cal reduir els consums agrícoles, substituint els recs per inundació per sistemes de regadiu a pressió (gota a gota) que estalvien molta aigua. I finalment, cal pensar en un tipus d’urbanisme poc consumidor d’aigua, no solament a nivell particular (el consum es dispara amb la proliferació de piscines i grans jardins amb gespa) sinó també a l’espai públic (enjardinant amb espècies autòctones i poc consumidores d’aigua).
Conclusió: les sequeres les tenim garantides i les solucions les coneixem.
