Cada 2 de novembre els cristians recordem, en la pregària i en l’afecte, aquelles persones que hem estimat i que ja han deixat aquest món. Malgrat l’absència física d’aquells que ja se n’han anat, per la fe sabem que la mort no té mai l’última paraula. De fet, la mort no és sinó el pas cap a la vida per sempre. Una vida que no tindrà fi.

Parlar de la mort sempre ens desborda. Sabem de la seva existència, però moltes vegades ens fa por. Per això crec que són d’una gran pedagogia les paraules del metge Rogério Brandao. Amb 29 anys de professió, aquest oncòleg ha contat els drames que ha viscut referents a la mort, tractant nens amb càncer.

A l’hospital de Pernambuc, el Dr. Brandao va conèixer una nena d’11 anys que ja portava diversos tractaments de quimioteràpia. El Dr. Brandao va quedar impressionat per la maduresa d’aquella noia que de vegades l’havia vist plorar, però que mai no es va acovardir.

Un dia la nena parlà de la mort i com entenia ella el pas d’aquest món a l’altra vida. La petita li digué al Dr, Brandao: «Oi que quan som petits algunes nits anem a dormir al llit dels pares? Però l’endemà ens despertem en el nostre llit. I és que els pares, en adormir-nos, ens prenen als braços i ens porten a la nostra habitació. Un dia jo també m’adormiré i el Pare del cel vindrà a per mi. I em despertaré a casa seva per viure una vida autèntica». Quan el Dr. Brandao sentí el què li deia la petita es quedà sense paraules, en veure amb quina senzillesa tan gran i alhora amb quina profunditat, aquella nena li havia parlat de la mort i del pas a la vida per sempre.

I és que com diu el teòleg Sören Kierkegaad, «només la fe proporciona a l’home el valor i l’audàcia necessàries per mirar la mort de cara». Sense por. Sabent que el Déu de la vida acull amb amor i tendresa aquells que passen d’aquest món a l’altre.

La Constitució Gaudium et spes, nº 39, ens diu: «Sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on habita la justícia, i la seva felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que hi ha en el cor de l’home». Ja que «una vegada vençuda la mort, els fills de Déu ressuscitaran en Crist i allò que fou sembrat en la debilitat i la corrupció, serà revestit d’incorrupció».

Recordar els difunts cada 2 de novembre, ens encoratja a viure la fe en la Resurrecció. Recordar els difunts en la pregària, ens ajuda també a creure que no tot s’acaba aquí, ja que amb la mort comença la vida per sempre, a la presència del Déu Amor. I per això, si la mort és capaç de privar-nos del do de la vida, «l’amor té poder per a retornar-nos-la», com diu el bisbe Balduí de Cantorbery.

Cada 2 de novembre celebrem l’esperança que els qui han mort, i enguany recordem especialment els qui s’ha emportat la Covid, ja han estat ressuscitats a la vida de Déu. Per això la mort no s’ha de considerar com la derrota del cos, sinó com a novetat, com la transfiguració volguda per Déu.