El cementiri de Lloret de Mar, un conjunt d’estil modernista construït a partir de projecte encarregat l’any 1892 al mestre d’obres Joaquim Artau i Fàbregas, es va inaugurar el dia dels fidels difunts de 1902. No va gaudir del beneplàcit del rector del poble ni dels metges de la secció de Sanitat del Govern Civil. Creien que era massa lluny del casc urbà.

Malgrat aquesta oposició, la pressió d’alguns particulars benestants, disposats a comprar solars per construir panteons i hipogeus, va superar tots els entrebancs, especialment la manca de diners del consistori.

L’estructura de l’espai responia a estrictes pautes de jerarquia social. A l’avinguda central hi havia els panteons i hipogeus de primera classe, la majoria propietat d’indians i de la burgesia barcelonina. Més enllà del focus principal, es repartien pels diferents carrers els hipogeus de segona i tercera classe així com els nínxols. Allunyada d’aquesta zona, hi havia una àrea destinada als «dissidents o morts fora del catolicisme». I un tercer àmbit era destinat a enterrar els pàrvuls no batejats.

La visita paga la pena, però si es vol gaudir del silenci que envolta les tombes no és aconsellable anar-hi durant les celebracions de Tots Sants i del Dia dels Morts.

En aquestes festes dels primers dies de novembre, el cementiri és un garbuix de gent que, sense parar de xiuxiuejar i xerrar, es dedica a netejar i guarnir amb rams de flors les sepultures que conserven les restes mortals del seus avantpassats.

Pel que fa a mi, vaig a passejar per la necròpolis quan em ve de gust, sense atendre a festes senyalades i convencions socials d’obligatori compliment.

Començo la ruta a partir d’una placeta que convida a aturar-se uns instants, aixecar la mirada i admirar la porta de ferro forjat per la que s’accedeix a la ciutat dels morts. Un enreixat de filigrana es recolza en dues columnes encimbellades per gerros ceràmics de singular bellesa. Vençuts els sis escalons es traspassa la portalada i s’enfila el passeig central en direcció cap a la capella.

Després d’admirar la majestuositat de panteons i hipogeus, em desvio per un carrer secundari fins la senzilla tomba dels meus pares. Palplantat davant la sepultura llegeixo la inscripció gravada en la làpida de marbre blanc del nínxol dedicada a la família. A cada banda hi ha un gerro amb roses vermelles de roba que la meva germana s’encarrega d’endreçar de tant en tant.

A peu dret recito el poema de Salvador Espriu El curs de la vida que acaba amb els versos: «I esdevé, somni romput, / poca cendra de molt foc».

És un recordatori per si, abans de ser pastura dels cucs, és preferible una incineració modesta i que les cendres s’escampin per l’aigua, l’aire o la terra. Amén!