Al periodista Xavier Rius l'han vetat a la Generalitat, i això que hi surt guanyant, ja té excusa per a no anar a suportar bajanades i discursos vacus, que és tot el que hi ha allà. Jo sóc capaç d'escriure el que dirà la portaveu del governet dues hores abans que comparegui, sense por d'equivocar-me. Rius es va passar de llest, o sigui, va creure que en el governet són llestos i entendrien que la seva pregunta era una manera de posar davant el mirall les pròpies contradiccions. Si d'alguna cosa no van sobrats al governet és de gent llesta, preparada i intel·ligent, per tant a les rodes de premsa s’hi va sense metàfores, al·legories ni circumloquis, que no estan aquests cervells per a tant d'esforç. Rius, en fi, li va deixar anar a la portaveu: «s'imagina que jo li digués que me la xupi, com van fer els de Bricoherois amb la reina i la infanta?». Tothom veu aquí una crítica a expressions així, excepte el nostre governet. Perquè imaginen massa.

D'altres coses van escassos, però ningú guanya en imaginació als llacistes. Com que no distingeixen el real de l'imaginari, s'ha d'anar amb compte. Igual que es van empassar -amb perdó, senyora portaveu- allò de la republiqueta imaginària i van creure que era real. Igual que han creat un parlament imaginari anomenat Consell de la República, que sembla la parada dels friquis i es pensen que és real. Igual que van imaginar 3.000 -o 30.000, no vindrà d’un zero- represaliats i els van prendre per reals. Igual que tot això, també imaginen en Rius amb la bragueta abaixada davant la portaveu. Vagi vostè a explicar-los la diferència entre imaginació i realitat, a gent que imagina que el Vivales és un estadista.

A més, ocorre que en Rius és perillós, perquè en cada roda de premsa despulla -amb perdó, de nou- a tots els membres -més perdó- del governet. A gent amb tanta imaginació no se'ls pot deixar amb les vergonyes a l'aire, perquè encara que sigui metafòricament, es veuen en pilotes literals, i és natural que no els agradi.

Val la pena imaginar aquest governet de mentida, governant un estat de veritat, com el que tenien al cap. Imaginar el que amb més poder serien capaços de fer amb els periodistes -o polítics, o funcionaris o ciutadans- incòmodes, sí que és per a posar-se a tremolar.