Una carta al diari hauria de ser breu. I clara. I que aporti alguna cosa. Hi estan d’acord?

Michael Sandel és un reconegut filòsof nord-americà, que ha publicat La tirania del mèrit (2020) i també Allò que els diners no poden comprar (2013). Milers d’universitaris l’han tingut a les seves classes i se’l troba arreu. Afirmava, en una entrevista recent: «Avui sabem que un camioner és més necessari que molts economistes».

No és pas un comunista, i és crític amb els liberals. Més aviat ells és un «comunitarista», dels que pensen que el bé comú es mesura més per l’aportació social que fem que no per la demanda o els diners que hi generem. Una reposadora de supermercat o un mestre poden haver contribuït més al bé de tots, per exemple durant la Covid, que l’amo d’un casino o un jugador de Primera. I després de la Covid; i abans, també.

Segons com treballin. Els mèrits no són l’únic criteri: també hi intervé la sort, el punt de partença socioeconòmic o familiar, les urgències o entrebancs que hem hagut d’atendre.

Cal admetre el valor de la llibertat en la riquesa que obtinguem, però no oblidem mai les condicions per a progressar que donem als més desafavorits.

O si no, passin un dia pel nostre Institut, on treballem quasi vuitanta-cinc professionals: en sabem força d’això, dels «ascensors socials». No els dic el lloc, per discreció, però –si poden– el poden trobar.