Els partits polítics en permanent precampanya ara estan encarats a les eleccions municipals, que se celebraran al maig del 2023, també s’elegiran parlaments de dotze autonomies. Si pel ciutadà el maig del 2023 és molt llunyà i durant aquesta distància passaran i ens passaran moltes coses, pels polítics estan a la cantonada i molts candidats frisen per situar-se en els primers llocs de la llista i accedir als bons càrrecs; qui no faci bondat o qüestioni el líder no hi figurarà. La disciplina és fèrria i ningú pot prendre iniciatives, si algú té una idea original ha de consultar-la i si és bona el cap de la candidatura la farà seva.

Els partits assagen eslògans i engreixen la maquinaria electoral, els teòrics elucubren actes i maniobres, inauguracions, postes en escena, promeses llamineres, atacs als contraris i reafirmacions del treball de govern i els de l’oposició informaran que han evitat molts errors que volien cometre els maldestres que manen. Cada partit com sempre dirà que ell és el millor i els altres uns desgavellats que ens portaren a la ruïna.

Si les eleccions se celebressin al primer trimestres de l’any vinent m’atreveixo a augurar que Vox no guanyaria cap alcaldia catalana, dos o tres regidors en alguna població gran; faria el paper de la trista figura, com any rere any ho va fer Cs. En les municipals es voten persones, especialment en els pobles i Vox no té suport popular, només quadres dirigents.

En les eleccions catalanes del 13 de febrer vaig publicar deu dies abans que Vox esdevindria la quarta força en el Parlament Català amb 12-13 escons (en va treure 11), mentre totes les enquestes no li donaven cap representació parlamentària. Simplement em basava que si Vox a les Corts de Madrid és el tercer grup, aquí seria el quart perquè al davant hi tenia tres partits consolidats ERC, JxCat i el PSC. Alguns em titllaren de que no carburava bé del cap i de ser un traïdor perquè les enquestes indicaven que es quedaria fora (alguns pocs després es disculparen). Els hi recordava que Cs havia estat el partit majoritari en unes autonòmiques i em responien que aquí no hi té res a fer un partit d’extrema dreta xenòfob i masclista.

Comuns-Podem pot córrer el mateix trajecte del PC, molts militants i diputats, acerats crítics del PSOE, s’adonaren que el partit s’havia engrunat i acabaren a les llistes dels socialistes, persones cabdals com en Soler Tura, la Rosa Aguilar, Nicolás Sartorius, Cristina Almeida, Diego López-Garrido etc.

Quan el PSOE ja no tenia una esquerra va néixer Podem, el 13 de gener del 2014, com una agitació exaltada universitària, indignada contra el poder i amb l’objectiu de tombar el bipartidisme; aquest moviment va ser avalat per professors i intel·lectuals d’esquerra. No tindria res d’estrany que J.C. Monedero, el mateix Pablo Iglesias redemptorista que s’havia de menjar el món i ha resultat un bluf, Teresa Rodríguez, Jéssica Albiach, Jaume Asens, Xavier Domènech, Yolanda Díaz (la líder ascendent d’Unides-Podem), Ada Colau entressin en alguna llista electoral del PSOE. Un cop els més eixerits s’haguessin instal·lat en el grup socialista i com que l’espai polític d’esquerra restaria orfe apareixerà un nou partit i molts anys després serà absorbit pel PSOE i romandran com sempre els dos partits un cap a l’esquerra, l’altre cap a la dreta.

Han passat quatre anys de la declaració d’independència en el Parlament català, mai publicada en el DOGC, que fou rebuda amb aplaudiments apagats perquè molts preveien la reacció que es desencadenaria per part de l’Estat espanyol. Porta més de quatre anys descabdellant-se el procés català i ara ho percebo com una llarga, exhausta, tanmateix esperançada caminada voluntària per una serralada amb moltes pujades i baixades, que exigien esforços i patiments. Els dirigents amb bona fe exhortaven a no defallir sense cap voluntat de sacrificar les persones, ni creien innocentment que les por taven al pedregar, simplement van ser uns ineptes passerells, que analitzaren pèssimament el món en el que viuen.

Després de l’últim pic de la serra la manifestació baixaria alegre contemplant la terra promesa, la vall més fèrtil i allà serien eternament feliços. Un cop tots es trobaren a la cresta contemplaren des d’un penya-segat, tallat amb un cop de destral, un immens desert inhòspit i atalaiaren al fons una immensa cadena muntanyosa, més alta i costeruda.

(Si un prohom amb autoritat moral i política hagués anunciat que aquest pols de força es perdria i causaria molt de dolor, potser s’hauria renunciat a emprendre aquest feixuga sortida exposats al perill; preferiren callar per mor a ser malinterpretats o considerats uns dinamiters de la tenaç il·lusió col·lectiva).

La munió de persones recularen davant l’abisme perquè estaven cansades del pelegrinatge inútil i encara ho estan; els il·lusos cabdills de marxa a Ítaca s’adonaren de la gravetat de la seva iniciativa política, alguns fugiren per no ser detinguts i altres es quedaren aquí sabent que anirien a per ells i pagarien greument el seu càlcul equivocat benintencionat, per la seva ingenuïtat de creure que podien vèncer un estat tan poderós, com ho és l’Estat espanyol. Perquè era sabut que els poders no es quedarien quiets davant l’intent de rompre la unitat d’Espanya.

Com acabar d’una vegada per totes amb l’independentisme? En una societat democràtica és impossible. Durant la llarga dictadura l’antifranquisme no es manifestà de forma oberta i contundent, tanmateix palpità latent en el cap i en el cor de molts. La paradoxa és que en una societat oberta hom pot pensar que la millor opció per alguns catalans és desmembrar-se d’Espanya, tanmateix no poden portar-ho a la praxi política perquè està prohibit per la Constitució, l’única forma és obrir-la i canviar-la, sempre que una majoria política s’hi avingui sinó la sobirania serà només ideal.