Malgrat els visionaris que insistien a veure’l com un fenomen conjuntural i passatger, les sèries de televisió han deixat de ser un simple entreteniment de cita setmanal per erigir-se en la tria preferent del nostre oci col·lectiu. Ho han capgirat tot, fins al punt que allò que abans era la versió empobrida del cinema (recordem que, no fa tant, treballar a la tele era sinònim de decadència) ara el mira de cara i ha arribat a posar en dubte el seu model d’exhibició. Abans, la paraula «telefilm» era sinònim de terror involuntari; ara, el que apareix als nostres monitors obre tants o més debats socials que la pantalla gran. Però com amb tot, hem permès que el fenomen irrompi a les nostres vides sense acabar de pensar ben bé en el que representa. I una de les conseqüències més manifestes de la seva consolidació com a indústria global i com a instrument de consum diari és que invertim, molt, massa temps a veure coses que no s’ho mereixen. També passa i passava amb el cinema (els videoclubs, aquella enyorada font de meravellosa caspa de sèrie B), però la diferència fonamental és que les sèries, a vegades, necessiten uns quants episodis per revelar la seva veritable naturalesa. És a dir, que n’hi ha que tenen un bon pilot, apunten uns bons enunciats i, al cap de tres o quatre entregues, mostren que en realitat no tenien gran cosa a explicar. Per tant, sense adonar-te’n potser has invertit quatre o cinc hores de la teva vida a consumir un producte que en el fons no t’ha donat res i que, al final, enviaràs a la paperera de la memòria. Al principi, l’assaig i error feia gràcia, perquè tot era nou i engrescador, però ara que les sèries s’han tornat una oferta tan massiva les equivocacions s’han tornat més doloroses. Per una banda, perquè aquest desaprofitament d’hores ha suposat no veure coses que sí que pagaven la pena, i per l’altra, perquè tenint en compte el que ens ha pres (i ens pren, que no s’ha acabat) la punyetera pandèmia no estem per regalar minuts a ningú. De fet, les sèries s’han acabat assemblant molt a aquelles persones que desapareixen del teu dia a dia sense que recordis ben bé com hi van entrar: sovint duren més d’una temporada, però no entens en quin moment van semblar interessants. En ambdós casos, el veritable problema és que, amb tants mecanismes a l’abast per accelerar el pas del temps, l’últim que vols i necessites és perdre’l.