Quan es va posar el primer caixer automàtic a l’entitat; el Sr. Tarrés –persona que havia presidit entitats benèfiques– va dir al seu fill Joan-Ramon: el Sr. Vergés ha dit que «aquest aparell farà que moltes oficines es tanquin». El Sr. Vergés era un bon gestor. Els seus consellers tenien una clara idea de servei, sense percebre remuneració dinerària. Eren: comerciants, industrials, d’empreses de serveis... Coneixedors del territori i de les necessitats de les persones, sabien la manera d’ajudar-les beneficiant el creixement econòmic i social (de la província primer i de les comarques més tard) tenint en compte els qui la societat deixava al marge, per exemple: El Centre Joan Riu, entre altres... Impositors i treballadors confiaven en aquesta Entitat d’Estalvi... De llavors ençà ha canviat molt la realitat. Vuit de les nou caixes catalanes, les van fer desaparèixer. Estats com Alemanya i França encara les conserven. Poblacions com Ontinyent i Pollença tenen la seva. Quan hi havia més competència entre entitats, l’economia anava millor i el client estava més ben servit.
Amb l’absorció es va perdre representativitat comarcal i les opinions quedaren difuminades. Ara els propietaris són els accionistes i una sola entitat és més fàcil de manipular pels poders de l’Estat i condicionar-la amb la retirada de capitals. Hi hem perdut perquè: una sola entitat no pot igualar la quantitat de diners que aportaven a l’Obra Social totes nou. També perquè alguns clients reben comunicats poc subtils: «si durant els propers dies no rebem la informació/documentació sol·licitada... i entendrem que ha desistit de... procedint a donar de baixa l’operació». Francament el tracte no és gaire exquisit.
