He tingut diverses discussions –més o menys civilitzades– sobre el desdoblament del llenguatge. El famós «benvinguts i benvingudes», per entendre’ns. Jo hi estic absolutament en contra.

Trobo farragosos i desesperants els textos i els discursos en els quals vas trobant la mateixa paraula en masculí i en femení (o a la inversa), potser perquè a la facultat, ja fa molts anys, em van ensenyar que el llenguatge periodístic ha de ser directe, fàcil, entenedor. L’enyorat Pere Madrenys, que era un periodista de la vella escola, ho tenia molt clar: «Escriu de tal manera que t’entengui la teva àvia», li repetia a la meva amiga Míriam, també periodista. I, què voleu que us digui!, no e’stic gens segura de si la iaia i els babis entendrien aquest desdoblament o si més aviat es pensarien que ens hem trastocat com a societat.

Tampoc entenc l’opció de dir-ho tot en femení (si el genèric masculí se suposa que és discriminatori, no hauríem de descartar el genèric femení per la mateixa raó?), i no em convenç gens la proposta d’introduir aquesta mena de gènere neutre (el ja famós «totis») que inclouria totes les sensibilitats.

Ara, emprenyar-se amb algú perquè digui «amics i amigues» és tan absurd com criminalitzar a qui no ho fa o com indignar-se perquè el de més enllà faci servir «amiguis».

Mai m’he sentit ofesa, ni menystinguda, perquè algú hagi saludat amb un «hola a tots» a l’arribar a un lloc on hi hagués homes i dones. Insistir en voler canviar el llenguatge d’avui per demà i de manera radical no m’acaba de semblar necessari. Tampoc m’ho sembla que es titlli de masclista (ja podeu deduir que m’ho han dit més d’una vegada) a qui el masculí genèric no l’incomoda. Hi ha molts altres usos del llenguatge que sí que trobo realment ofensius i perversos. I, sobretot, hi ha conductes que sí que m’han invisibilitzat com a dona i com a persona, i mirades i gestos que sí que m’han violentat.

Al meu entendre, hi ha qüestions molt més importants i urgents abans no ens posem a fons amb el debat del llenguatge (que, francament, penso que és força absurd: al final s’imposarà el que faci la gent al carrer. Fa anys van intentar ensenyar-nos que la paraula «làmpara» és incorrecte, que s’ha de dir «làmpada», però jo no conec a ningú que ho faci: i vosaltres?)

Abans que voler estendre el llenguatge inclusiu, no seria millor educar en el pensament inclusiu? No urgeix més fomentar en tota la societat, i en totes les societats, el reconeixement cap a la diferència? No és més necessari evitar les generalitzacions? No hauríem d’aprendre a confrontar punts de vista des del respecte i assumint la possibilitat que potser –només potser– estem equivocats? De què ens servirà tenir ciutadans que diguin «totis» si darrere d’aquest «totis» hi afegeixen «els maricons mereixen la mort» o «les dones són unes putes»?