Deixo clar d’entrada que no tinc formació jurídica i que, per tant, les reflexions que segueixen no estan guiades més que pel sentit comú. En primer lloc m’agradaria tenir un record pels jutges de pau que existien en els pobles. Normalment eren persones respectades que exercien de mediadors resolent conflictes entre veïns, dirimint les seves discrepàncies. No eren jutges de carrera, en la majoria dels casos no eren ni advocats, simplement gent respectada pels veïns. Ara tothom ha de ser advocat i ha de passar unes dures oposicions, només així pot arribar a ser jutge.

Ja fa uns anys, viatjant en un tren, vaig tenir ocasió d’escoltar la conversa entre una persona gran i una jove, suposo que eren àvia i neta i així els anomenaré. L’àvia li deia quelcom semblant a «però nena, tu aniràs a fer de jutge en un poble? Però si l’única cosa que has fet tota la teva vida és estudiar, no saps res de la vida i els jutges han de tractar de la vida de la gent». La noia intentava justificar-se dient que se sabia les lleis, que era l’important. No és més que una anècdota però representa un fet real, la pregunta és si realment les condicions que la societat demana per arribar a jutge són les idònies perquè tinguem una bona justícia. Ho deixo aquí, no en sé la resposta.

Si l’anterior era una reflexió sobre l’ofici de jutge i com ha canviat la professió, també voldria reflexionar sobre l’òrgan de govern dels jutges, el consell general del poder judicial (CGPJ), la seva composició i la forma d’elecció. La primera cosa que em sorprèn és que tothom doni per fet que tant el Ministre de Justícia com els components del CGPJ han de ser jutges, fiscals o, com una concessió, juristes de prestigi. Curiosament no passa, per exemple, a la sanitat on hi ha hagut ministres, com Lluch o Illa, per posar els exemples de ministres catalans, o consellers de la Generalitat com Alba Vergés, la consellera de la pandèmia, que no són metges. Tampoc a Ensenyament tots els ministres o consellers han sigut professors, hi ha hagut sociòlegs, economistes, etc. I podríem continuar fins arribar al cas d’Agricultura, on em sembla que hi deu haver hagut pocs ministres que fossin agricultors. I arribem al ministre de justícia, només diré que no veig perquè ha de ser un jutge ni tan sols un advocat, creuen que hi ha alguna raó objectiva perquè hagi de ser obligatòriament així?

Ho deixo aquí. Però si això és així per al ministre, què passa amb els membres del CGPJ? Han de ser tots juristes de prestigi? Posaré alguns exemples. Suposem que s’ha de tractar el tema de la millora del funcionament dels jutjats, no sembla normal que en la comissió que ho planifiqui hi hagi economistes, informàtics o gent d’empresa, per exemple? I quan es tracta de decidir qui es tria per ser membre del Tribunal Suprem o de qualsevol tribunal o simplement titular d’un jutjat, sols un altre jurista sap valorar els mèrits dels possibles candidats?

Curiosament la justícia admet els jurats populars que dirimeixen sobre casos reals, que decideixen la culpabilitat o innocència de persones però no admet que ningú que no sigui jurista pugui participar en el govern dels jutges. També s’admet que el defensor del poble no sigui jurista. Ara mateix s’acaba de proposar pel càrrec a Ángel Gabilondo, que és un filòsof. Però quan arribem al CGPJ la cosa canvia, aleshores sembla que només els jutges puguin parlar i decidir sobre els temes que fan referència a la justícia.

Vaig estar bastants anys de professor de Matemàtiques a l’escola d’Arquitectura i, com que no era del ram dels arquitectes, en vaig poder estudiar el seu comportament. Un dia, parlant d’un edifici, jo deia que em semblava molt poc funcional, que no servia als usuaris. Ho comentava amb un gran arquitecte a qui admirava i admiro i em va dir «has de saber que la majoria d’arquitectes només tenen en compte el criteri dels altres arquitectes, el que volen és impressionar a la professió, als altres arquitectes». Venia a dir que les necessitats de l’usuari no eren l’essencial per a molts arquitectes, la necessitat de crear una obra admirada passava per sobre. El llenguatge, les discussions dels arquitectes no són les mateixes que les dels usuaris per cultes que siguin.

Al meu entendre aquesta reflexió té un grau de validesa molt general, està en la base del corporativisme. Tota professió, com més sofisticada més comporta la creació de grups tancats en que discuteixen les coses en un marc diferent del general de la societat. Des de les confraries d’oficis de l’edat mitjana això ha creat capelletes bastant tancades sobre elles mateixes i crec que els jutges no escapen a aquesta descripció amb l’agreujant de que tenen un gran ressò mediàtic. En arquitectura es parlava dels divins per referir-se als que tenien més ressò mediàtic, en el cas dels jutges es parla dels jutges estrella però en el fons el concepte és el mateix.

Insisteixo, no sóc jurista, no conec aquest món i, per tant, puc equivocar-me molt però crec que molts dels problemes de la justícia venen del fet de ser un grup tancat i que la política accepta aquest fet sense discussió. Es discuteix fins i tot que els parlamentaris puguin, per majories reforçades, elegir alguns membres del CGPJ d’una llista de noms prèviament decidits pels jutges. En canvi jo penso que la justícia milloraria molt si es nombressin membres del CGPJ que no fossin jutges ni juristes, crec que s’introduiria aire fresc que podria renovar la justícia.

Crec que ens posaríem d’acord en que la justícia té molts problemes. Aquest article, des de la modèstia, només volia ajudar a la reflexió sobre el tema obrint nous horitzons.