Sense deixar ningú enrere». Vet aquí una d’aquelles frases que, de tant repetir-se, han acabat perdent gran part del seu valor. Des de Madrid, el denominat govern més progressista de la història d’Espanya insisteix tants cops com faci falta que, tots junts, sortirem d’aquesta crisi «sense deixar ningú enrere». I, des de Catalunya, el mantra que a la futura república catalana s’hi arribarà «sense deixar ningú enrere» apareix en qualsevol discurs independentista de tota mena de matisos o branques. Aquestes quatre paraules poden sortir, amb absoluta cara de convenciment, de la boca d’un polític de Junts (s’entén que ha de ser un de Junts que ja no se’n recordi Convergència ni qui eren Artur Mas o aquell conseller de Sanitat que es deia Boi Ruiz), d’Esquerra, de la CUP o de qui sigui. Ningú vol deixar ningú enrere. Però alguns, gent real amb noms i cognoms, s’hi van quedant. I cada cop més endarrerits.
El recent informe sobre «L’impacte de la COVID-19 en l’alimentació de la llar a Girona» de la Creu Roja assenyala que un 91% de les famílies ateses per aquesta entitat en els últims mesos pateixen sensació d’inseguretat alimentària. I, parlant de patiment, si un problema és capaç de fer perdre la son a un pare o mare és el temor no poder donar menjar als seus fills. Abans, sense dubtar-ho, molts passarien gana ells. En més d’una, de dues i de tres famílies gironines, un adult ha passat gana els últims mesos perquè els seus fills poguessin menjar. Però, segons el mateix informe de Creu Roja, amb això no sempre n’hi ha hagut prou. Més d’un 3% de les famílies gironines ateses per l’entitat social afirmen que en algun moment un menor d’edat s’ha quedat sense poder fer un dels tres àpats principals. Que un nen, encara que només hagués estat un, i no és el cas, perquè és un problema que es conjuga en plural, hagi anat un dia a dormir sense haver sopat perquè no hi havia res a la nevera sí que és «deixar la gent enrere». I això no està passant a les nostres pantalles de televisió. Està passant a Girona. A la mateixa ciutat on dia rere dia sentim que ningú es quedarà enrere.
