Des de Montesquieu sabem que un estat modern se sustenta en tres poders independents: El legislatiu, que escollim amb el nostre vot, l’executiu o govern, que és controlat pel primer, i el judicial, que actua amb independència i aplica la llei. Per dir-ho d’una manera simple, ni al Govern ni al Parlament tenen el telèfon ni el wattsapp de cap jutge.

M’agradaria creure que el quart poder és el conjunt de mitjans de comunicació per davant del poder financer, però en tinc els meus dubtes.

En els darrers anys hem sentit a parlar molt de la judicialització de la política i menys de l’altra cara de la moneda: la politització de la justícia.

De manera transparent i honorable els parlaments tenen la facultat de proposar, des dels partits polítics amb representació, noms i cognoms perquè formin part del Consell General del Poder Judicial (CGPG), però de la manera més escandalosa el Partit Popular en té bloquejada la renovació, per molt caducat que estigui el mandat, per considerar que els seus actuals components són més propers als seus interessos.

Un té la sensació que, encara que la major part de jutges i fiscals deuen treballar amb independència i sentit del deure, cada cop més veiem les expressions «jutjat» i «ha donat la raó a Vox» en la mateixa frase. És el triomf d’aquells que saben molt de lleis. Com diu un lletrat amic quan tenim raó, tenim raó. Quan no la tenim ens queda el dret processal.

Viure sota l’imperi de la llei, és de les coses que més tranquil·litat ens pot donar a la ciutadania, però ens fa la impressió que tenim jutges i fiscals a les instàncies superiors que tenen en el seu ADN una fixació per a combatre tot el que pugui semblar independentisme, basant-se en l’anomenada Raó d’Estat. Com un suprem deure de servei a Espanya. Tot plegat amb l’òrgan de govern dels jutges caducat, el Tribunal Constitucional actuant de facto com a tercera cambra i el Tribunal de Comptes ocupat per alts funcionaris de sonor cognom, emparentats entre ells. És la tempesta perfecta.

I vist tot plegat, des de la catalana terra, un no deixa de pensar que, quan es volen gestionar els estralls que ens ha deixat el Procés, no es té en compte la separació de poders i parlen de l’Estat Espanyol com si el Govern tingués la capacitat d’aixecar el telèfon i trucar al Suprem. I faríem bé de saber que això és absolutament impossible i les solucions han de venir per altres costats. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.