El dilema. El model de ciutat desenvolupat per l’actual equip de l’Ajuntament de Barcelona sembla que desperta més oposició que adhesió i alguns n’estan anunciant el final de cicle. Depèn de com, amb els qui i amb quines alternatives. Ho veurem.

Els antecedents. L’any 2015, de forma més silenciosa de la que els sensors demoscòpics detectaven, Ada Colau va guanyar per un regidor de diferència Xavier Trias i des del moment que aquest no va voler explorar pactes peculiars (just els que van permetre a Colau romandre una segona legislatura), va deixar la porta oberta que la llista més votada accedís al Govern de la ciutat amb una minoria majoritària d’11 regidors. Va ser l’any següent de la irrupció de Podem al Parlament Europeu amb 5 escons i el 7,98% dels vots (la formació havia estat creada poc menys de dos mesos abans de la cita electoral del 2014). També va ser l’any de la victòria de llistes electorals vinculades amb Podem a altres grans municipis, començant per Madrid. El socialisme estava supurant els costos de la gestió de la crisi econòmica i semblava que una esquerra alternativa venia amb idees i equips de gestió. Al desembre d’aquell mateix any, Podem va entrar al Congrés dels Diputats amb el 20,68% dels vots i 69 diputats. Serveixin totes aquestes dades per afirmar que la victòria de Colau no va ser una mena d’incident aïllat.

La segona part de la cronologia és recent i ben coneguda: a les eleccions del 2019, Colau va quedar segona darrere d’ERC d’Ernest Maragall i encara que se’n va anar a dormir amb la idea que havia perdut l’alcaldia, un actor peculiar i ben convençut als despatxos de cert poder, la va salvar en temps de descompte: Manuel Valls va donar l’alcaldia a Colau per evitar l’accés dels independentistes a l’alcaldia de la capital de Catalunya. Eren anys de polarització extrema en què es demanava l’adhesió «pura» als pols independentista o constitucionalista. Aquesta divisió insana és declinant, lentament declinant, i sens dubte no tindrà el mateix rol a les eleccions municipals del 28 de maig de 2023.

Gat amagat. Semblaria que la ciutat es divideix entre els que aplaudeixen l’actuació del govern de Colau i els molts que estem comptant el temps que falta per girar full d’aquest capítol en què el govern ha deixat anar els seus somnis i ens entropessem amb un munt d’ocurrències que fan la ciutat certament alternativa mentre va perdent pols econòmic i cultural. En definitiva, els que pensem que els nostres impostos podrien ser molt millor usats. Davant d’aquest dilema aparentment tan clar, s’amaguen uns càlculs electorals una mica més alambinats. El partit que va guanyar en vots les darreres eleccions al Parlament català i està governant el Govern espanyol, lògicament està meditant una aposta ambiciosa per guanyar Barcelona. Alguns pensen que hauria de liderar una llista més de «ciutat» que de «partit». La veritat és que ara com ara el PSC forma part de l’equip de govern i es debat entre acabar la legislatura al govern o preparar l’alternativa. Ser govern i líder de la proposta alternativa alhora sembla una mica complicat. Mentrestant, el guanyador de les darreres eleccions municipals, ERC, ha mantingut una posició col·laborativa amb l’equip de govern i fins i tot ha pactat i votat els pressupostos municipals en exercicis anteriors. ERC té una espina clavada i pensa que els de Barcelona a Comú cauran a una tercera posició però que poden formar Govern amb ERC, que sempre els ha tingut cura. Seria la venjança al partit socialista que va ser a la cuina del pacte que els va impossibilitar l’accés a l’alcaldia. Com es pot veure, això és un joc bizantí de càlculs al món de l’esquerra institucional (tots tres són partits de govern).

Una alternativa real. Després hi ha els que estan farts del paisatge actual i volen un canvi en profunditat. No és descartable que aquesta opció prengui cos i més en els temps que les opcions que arriben a guanyar unes eleccions de vegades són creades amb uns mesos d’antelació. Per fer-ho, es recomana superar l’eix d’identitat nacional (independentista/constitucionalista) i fer una proposta realment alternativa i sense complexos. Hi ha una part de la ciutat i el país exhausts de la hiperpolitització del que no va ser (de tardor del 2017 a la Barcelona alternativa). A veure si saben passar de la tertúlia a la política sense embuts ni componendes.

Mentrestant. Hi ha unes quantes eleccions a l’horitzó. Les municipals l’últim diumenge de maig de 2023, però les eleccions a Corts Generals el desembre de 2023 o el gener de 2024. Convindria que l’electorat català presti atenció i energia en la influència en les properes eleccions a Corts Generals. Un grup de 8-10 diputats de centre catalanista influït en les política catalana, pot jugar un rol aritmèticament indispensable en la propera legislatura. Aquí hi ha un gruix de votants que avui es noten desconcertats i que volen trobar un partit que els representi en les properes eleccions generals i al Parlament de Catalunya.

Ara la política es reorganitza a sis o vuit mesos vista. Per tant, cap urgència en el curt termini i molta assertivitat en el mig termini. A l’any 2022 no es votarà, molt probablement, a Catalunya. Per tant, hi ha temps per fer les coses bé i depurar el que encara és el final d’un món que s’acaba i un món que s’acosta, que neix. Així pot ser a les eleccions municipals i en les altres eleccions que venen.