Divendres, a l’empresa vam tenir la visita de 17 alumnes del grau mitjà d’electricitat de l’IES Garrotxa. Venien a veure una empresa on l’energia és important, amb molta complexitat elèctrica, però també venien perquè fan un programa d’emprenedoria. Així que, després d’explicar-los la història de l’empresa des de 1881 i de parlar d’electricitat i del seu manteniment, veient l’atenció que hi posaven, vaig decidir parlar-los dels valors de l’emprenedoria. Els vaig explicar les quatre crisis que he passat, la del 1981, la del 1992, la del 2008 i la de 2020. En totes elles, els vaig dir, la clau va ser la capacitat d’adaptació, de trobar solucions per superar els moments difícils, de posar imaginació i coneixement tecnològic per trobar solucions temporals per superar el mal temps, però també per cercar nous camins per després d’haver superat la crisi. Aquesta capacitat es diu resiliència.

Com que tenien 16 anys els vaig dir que ells també han d’aprendre a ser resilients per superar les dificultats que aniran trobant a la vida i que, per fer-ho possible, han de trobar els seus objectius vitals, han de posar il·lusió per assolir-los i han de ser perseverants. Els vaig explicar la meva empenta quan estudiava enginyeria per voler ser un bon professional i també el símil de la il·lusió humana, que és com l’energia potencial que té l’aigua quan és a dalt una muntanya i que es transforma en treball quan cau avall.

Tot això ho explico avui perquè la situació en la que es troben les empreses en aquest moment exigeix una forta resiliència per superar el tràngol que estan passant. La crisi de preus de matèries primeres, la crisi energètica, la crisi logística que deixa sense productes moltes activitats, la dificultat en trobar treballadors, el deute creixent... són problemes de gran envergadura que possiblement ens porten a un canvi de model, com fa temps vinc dient. Per a un empresari, les preguntes esdevenen: Quins factors són els que propicien la conjuntura actual? Què passarà en els propers mesos? Quan s’estabilitzarà la situació? Canviaran les formes de consum de la societat? Afectarà a la mida de les empreses, o bé la situació obligarà a una major concentració? Quins processos de transformació s’acceleraran?

Ara més que mai l’estratègia és important. Cal llegir bé el que passa i dissenyar nous objectius de futur.

De la lectura del moment actual en podem extreure unes conclusions fàcils. Al món hi ha sobreproducció i la demanda està forçada en excés, amb un endeutament important, per la qual cosa cal disminuir la fabricació dels productes sobrants i trobar-ne de nous. La crisi de matèries primeres ens porta directament a necessitar un augment dràstic de la recuperació de materials i a trobar nous dissenys que en necessitin menys.

El problema energètic s’ha de resoldre amb contractes de gas a llarg termini que ajudin a absorbir les fluctuacions, però també amb una disminució en el seu consum, aplicant més eficiència energètica a l’economia, alhora que demana a crits l’acceleració de la producció d’energia renovable. Les transformacions dels valors dels productes estan en marxa encara que no siguin visibles, fet que vol dir que un dia arribaran de cop i afectaran a les empreses que no hagin fet els deures: el valor de sostenibilitat, que avui el comprador no entén, un dia s’imposarà de cop quan les grans empreses els posin al mercat, cosa que passarà en el mig termini de dos o tres anys. Observo els números u, dos i tres del meu sector a Europa com estan fent programes en aquest sentit.

Per tant, és hora de posar bé els objectius empresarials, agafar-ho com un repte possible, utòpic i no distòpic, fer front a les dificultats que els nous programes aniran trobant, i avançar cap a un nou model d’economia. Als joves també els ho vaig explicar: la nostra experiència és que després de fer un primer pas, d’haver avançat considerablement, se’n veu un altre de nou, i després encara un altre. Això ens va passar amb l’eficiència energètica i, una vegada vam haver entès que ja no hi havia més recorregut, vam canviar l’objectiu d’eficiència per un de baix nivell de carboni. A casa podeu canviar les bombetes per LEDs i obtindreu una reducció de consum del 15%. Si aïlleu el teulat i les façanes exteriors, i canvieu els tancaments, obtindreu un altre 30% de reducció. Però si encara canvieu el vostre sistema de calefacció per geotèrmia o aerotèrmia amb terra radiant, podreu assolir una nova reducció del 30%. Ara falta el cotxe elèctric i l’autoconsum fotovoltaic... i ja estarà tot fet.

El nou escenari també ens diu una cosa interessant: que la globalització està de retorn. Els problemes de manca de materials, ocorreguts durant la pandèmia i en l’any de després, han mostrat que és una bestiesa prescindir de la fabricació de molts productes, que cal pensar en la seguretat de tenir certes mercaderies fabricades a prop. És important quan parlem de mascaretes, quan parlem de xips, quan parlem de certs components farmacèutics, de certes resines polimèriques... perquè si no hi ha una mínima producció local no hi ha capacitat de resposta davant una crisi. Aquest fet és una nova oportunitat d’industrialització que hauríem d’agafar amb els objectius que hem citat abans.

A Catalunya tenim certes barreres greus per assolir les noves estratègies. Una és el rebuig a noves grans instal·lacions renovables. L’altra és la poca formació professional. La imatge que vaig tenir dels joves del grau de la Garrotxa voldria que fos la de tots els joves, cosa que avui no és possible per insuficient capacitat de formació professional, ni per altres qüestions sociològiques. Cal doncs, que la Generalitat també faci introspecció del moment actual, posi objectius clars, transmeti il·lusió per assolir-los i perseveri en el camí. Tal i com ho faran els joves i les empreses... espero.