No podem ignorar que els municipis i les administracions municipals són els organismes més propers a la ciutadania. La gent vivim als municipis, als pobles i ciutats, i és en aquests espais on convivim, treballem, patim els problemes reals vinculats a l’habitatge, el treball, la sanitat, els problemes socials de tota mena, etc. I aspirem a viure amb dignitat. Això implica que els municipis hagin de disposar de suficients recursos per respondre als problemes i facilitar la vida dels seus habitants. De res serveix tenir autonomia i capacitat decisòria sense disposar d’ingressos i recursos suficients. L’important principi denominat de subsidiarietat implica que els organismes superiors, en el nostre cas, l’Estat, la Generalitat i la Diputació, haurien de dotar de més suficiència econòmica els municipis, amb els controls i la transparència imprescindibles.

Recentment la sentència de 26 d’octubre de 2021 del Tribunal Constitucional, i que segueix el camí marcat per les sentències 59/2017 i 126/2019 del mateix tribunal, declara que el cobrament de la plusvàlua per part dels ajuntaments és incompatible amb l’exigència constitucional de garantir la capacitat econòmica dels contribuents, i per tant la nul·litat del sistema objectiu de càlcul de la base de l’impost anomenat de plusvàlua.

És necessari que el legislador, com ha dit alguna de les sentències referides, reguli la contribució i la manera d’adequar-la a la capacitat econòmica de cadascú, respectant el principi de seguretat jurídica, que exigeix no només claredat i certesa, sinó legítima confiança i previsibilitat en els seus efectes per part de l’actuació del poder en l’aplicació del dret.

És urgent donar una sortida definitiva i equitativa al problema de la inconstitucionalitat parcial de l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana que acabi amb la inseguretat jurídica i econòmica en la que governs i ciutadans estem immersos.

Això ha encès les alarmes dels responsables de les arques municipals, i ja hi ha qui a les altes instàncies vol buscar un sistema o un nou sistema per, en definitiva, deixar en no res la pèrdua d’aquesta càrrega que pesava sobre els contribuents. Però no es plantegen una solució més justa i eficaç com seria dotar els municipis de majors recursos a càrrec dels pressupostos que actualment manegen l’Estat, els governs autonòmics o les Diputacions. No es pot legislar ni amb presses, i molt menys amb imprudència, com tampoc s’ha d’actuar imposant noves càrregues sobre la ciutadania, obviant que l’administració del diner públic ha de revertir en facilitar la vida de les persones i no a mantenir càrrecs o organismes innecessaris, amb els que satisfer més les burocràcies partidistes que l’interès general i el bé comú. Hi ha molta feina a fer.