El 29 d’octubre de 1956 Israel va envair la península del Sinaí en resposta al bloqueig per part de Nasser de la sortida de l’estat jueu al Mar Roig. Aprofitant que el focus d’atenció internacional era a l’Orient Mitjà, el 4 de novembre de 1956 els tancs russos van esclafar a sang i foc la rebel·lió popular antisoviètica hongaresa. L’endemà, amb el pretext del rebuig de Nasser a una oferta de mediació, paracaigudistes francesos i britànics van ocupar el canal de Suez, derrotant l’exèrcit egipci. Tant els EUA com l’URSS van condemnar la intervenció de París i Londres –que era en realitat la resposta en lògica colonialista, a la nacionalització del canal de Suez decretada per Nasser–, i van acabar forçant la humiliant retirada del contingent anglo-francès.

La minisèrie britànica The Hour recrea magníficament un dels moments més crítics de la Guerra Freda, quan, fa seixanta-cinc anys, la coincidència de totes dues crisis va fer contenir l’alè a un món que començava a entendre els implacables paràmetres del nou ordre internacional.

França i el Regne Unit van aprendre per la via ràpida el seu nou rol de potències secundàries dins del nou equilibri del poder caracteritzat per dos conceptes estratègics essencials i indissociables: la dissuasió, i la credibilitat de l’amenaça. Els mateixos –encara que en sentit contrari– que van marcar la intervenció soviètica a Hongria demostrant fins on estava disposat a arribar Moscou per a fer complir el pla de repartiment pactat a Ialta per Stalin i Roosevelt.

La fallida de la confiança en la solidesa del vincle transatlàntic es va cuinar a foc lent, però va acabar provocant deu anys després la retirada de França de l’estructura militar de l’OTAN forçant el trasllat a Brussel·les de la seva seu que era a París. Dean Rusk llavors secretari d’estat li va preguntar a De Gaulle –que va sortir de l’habitació sense respondre–: «Els morts també volen que ens els emportem?», fent referència als milers de soldats Ryan enterrats als cementiris de Normandia.

La Guerra Freda va acabar, però els conceptes de dissuasió i amenaça creïble brutalment posats sobre la taula aquella terrible setmana de novembre continuen sent indissociables i, desgraciadament, de màxima actualitat.

La recent crisi dels submarins del pacte Aukus que ha enfrontat a París amb Washington és un excel·lent exemple de fins a quin punt la ferida provocada per la crisi de Suez segueix sense cicatritzar. Sembla difícil que els gestos d’amistat i les bones paraules de la cimera del G-20 de Roma serveixin per a resoldre una crisi de confiança que la premsa internacional està ja traduint en preguntes molt concretes a propòsit de la tempestuosa retirada dels EUA i els seus aliats de l’Afganistan i de les seves possibles implicacions en termes estratègics.

Per exemple sobre la situació a l’estret de Taiwan, qualificat per algun analista com «el Berlín de la nova Guerra Freda» entre la Xina i els EUA. Per què les promeses i garanties del Washington de fer costat a Taiwan en cas de conflicte amb la Xina han de ser més creïbles que les que en el seu moment es van donar a l’Afganistan? 

Una segona derivada de la crisi de l’Aukus ha estat la reaparició del debat –que com hem vist enfonsa les seves arrels en la crisi de Suez– sobre si cal o no articular algun tipus de defensa europea.

 L’alt representant de la UE Josep Borrell en el seu recent viatge a Washington va verbalitzar la idea, que no és nova, d’un pilar europeu dins l’OTAN. Durant un temps es va pensar que la Unió Europea Occidental creada en 1948 podia servir per a aquest propòsit. Però quan va entrar en vigor el tractat de Lisboa es va plantejar que la UE tingués competències en seguretat i defensa –l’anomenat segon pilar–, i va ser acordada la dissolució de l’organització. 

El problema d’una eventual defensa europea és, doncs, institucional, sens dubte. Com s’articularia? Però arribat el cas, és segur que es plantejaria també un segon problema a l’hora de definir objectius.

És fàcil recordar episodis que han dificultat l’existència d’una política exterior comuna europea. És lògic pensar que aquestes dificultats serien molt majors a l’hora de definir una política militar. La valoració de l’amenaça russa o del desafiament gihadista al Sahel, per posar dos exemples actuals, canvia molt en funció de la ubicació geogràfica dels estats membres. És fàcil entendre que la traducció d’això en termes pressupostaris tampoc seria senzilla.

Les dificultats són evidents, i malgrat això, són moltes les veus que reclamen una reflexió en aquest sentit.

Convé tenir present que el pes de la UE en el context internacional s’ha vist afeblit pel Brexit, perquè les dues cadires amb què comptava la UE en el consell de seguretat de l’ONU s’han vist reduïts a només la de França. És obvi també que amb la sortida del Regne Unit s’ha vist sensiblement reduït el poder militar conjunt dels estats membres de la UE, amb França com a única potència nuclear. L’impacte és considerable també en termes de capacitat militar i industrial.

Les relacions internacionals viuen una eterna pugna entre les escoles realista i idealista. La UE basa la seva força en el dret, la negociació i la concertació, instruments essencialment idealistes. Però és difícil ignorar la realitat. El molt debatut desplaçament del centre de gravetat mundial a l’espai indopacífic té una inevitable dimensió militar que està provocant ja una inquietant carrera armamentística.

Europa pot, certament, mirar cap a un altre costat, com ha fet moltes vegades, per conveniència o per incapacitat. Però en l’ordre internacional regeix implacable el principi d’Arquimedes de manera que qualsevol espai buit és immediatament ocupat per una altra potència. Fóra bo que la UE anés a la cimera de l’OTAN del juny vinent a Madrid amb els deures fets i alguna reflexió consistent sobre aquestes qüestions transcendentals.