Enguany ens donen la tabarra amb Pau Casals, fins a la pobra primera ministra escocesa, Pere Aragonès li regalà un llibrot sobre el gran músic. Casals va néixer eL 1876 i va morir eL 1973. Quin és llavors l'efemèride? Doncs que fa 50 anys del seu discurs a l'ONU. Acabàrem. Al governet li importa un rave la biografia de Casals, la seva història i no diguem la seva música, l'únic que li importa és que fa mig segle va començar un discurs dient «I’m catalan». La resta, sobra. Al governet, ignorants ells, tot el que saben de Casals és que era tan petit que per a tocar el violí havia de posar-se’l entre les cames, la qual cosa explica l'empatia de Pere Aragonès amb el geni del Vendrell. No saben -ni els importa- que va començar així el discurs com el podria haver començat amb un «Jo sóc de Calataiud», ja que no va ser un discurs catalanista, sinó un al·legat per a la pau. Però si els llacistes sabessin alguna cosa, no serien llacistes.

Casals es va referir a Catalunya per a emfatitzar que va ser sempre un poble amant de la pau, es coneix que el bo de don Pablo no va arribar a conèixer els actuals dirigents catalans, perquè apa que no els agrada el conflicte, ni els cadells llacistes que tenen com a diversió apedregar o boicotejar actes que no els agraden. Si ho hagués sabut, s'hauria guardat molt d'anunciar al món que era català, hi ha coses que és millor ocultar-les.

Per a entendre què pensava Casals de veritat, més enllà de reconèixer en un discurs el seu lloc de naixement, n'hi ha prou d’anar a l'entrevista que li va fer uns anys abans una televisió americana. Aquí sí que va parlar clar: «Si jo vull ser independent, no pensaré en el meu veí, en el que el meu veí necessita, sinó solament en mi mateix. I això no està bé». Temo que per culpa meva, per haver revelat tan gran traïció, Casals sigui considerat d'ara endavant un nyordo i un botifler, tot i que no crec que li importés gaire, vist qui són els que atorguen tals etiquetes.

Com a gran home que era, Casals abominava dels egoistes tant com dels violents, i totes dues coses defineixen el llacisme. Sort té el governet que Casals estimés la pau per davant de tot, o s'hauria aixecat de la tomba per fer córrer a cops de violoncel als qui avui pretenen apropiar-se, tergiversant-la, de la seva memòria.