LLa Plataforma per la Llengua inclou en el darrer informe una enquesta sobre com es percep la protecció del català per part de la Generalitat abans i després del procés independentista. I el resultat és francament interessant. La percepció global diu que la protecció era més intensa abans que ara, com si centrar l’atenció en el gran desafiament sobiranista hagués restat forces a la tasca diària, però quan es mira el detall s’observa que el descontentament va per barris. Per dir-ho curt, els catalanoparlants es queixen que la intensitat de la vetlla i cura és ara menor, fins l’extrem que els qui hi veuen una davallada són el doble dels que opinen el contrari. En canvi, entre els castellanoparlants guanyen els convençuts que la protecció actual supera la d’abans. Una mateixa realitat dona lloc a dues vivències contradictòries segons la llengua habitual de l’enquestat. D’altra banda, que la protecció ha disminuït és una sensació força més estesa entre els qui votarien per la independència que entre els qui ho farien en contra; podem concloure que la posició política també condiciona la visió dels fets objectius. Una explicació possible de la dualitat és que en un sector de la població, de parla catalana i projecte sobiranista, han crescut l’alarma per la possible davallada de la llengua, i el malestar perquè no se soluciona, justament a causa de les expectatives aixecades pel Procés, que en no complir-se han generat una sensació global d’inacció, mentre que en un altre sector, de parla castellana i projecte espanyol, la bellugadissa del Procés ha conduït a veure en la Generalitat més acció efectiva de la realment existent, i a suposar que també es donava en la qüestió idiomàtica. Ens trobem doncs amb una doble insatisfacció, fruit de la polarització d’opinions pels fets de la darrera dècada. Però el que compta és la salut real del català, i no és bona; per fer-hi front cal la màxima entesa, i les percepcions esbiaixades no hi ajuden.
