Resulta inversemblant que encara hi hagi qui pensi que els aiguamolls empordanesos estan sotmesos a les dinàmiques característiques del clima mediterrani i, per tant, opini que és normal que a l’estiu estiguin secs. Ja fa segles que els aiguamolls van deixar de ser un espai natural sotmès a qualsevol tipus de dinàmica que no sigui l’expressament determinada per l’interès humà. La canalització dels trams finals dels rius Muga i Fluvià i la creació d’una xarxa de recs de drenatge, per tal de potenciar les activitats agrícola i ramadera, van provocar una progressiva i irreversible pèrdua d’allò que havien estat uns veritables aiguamolls naturals. Un cop aprovada la figura de Parc Natural, la prioritat dels seus gestors va ser la d’ampliar la superfície inundada –de regeneració hídrica es parlava aleshores– a partir de la recuperació i creació de nous estanys. És així com camps de conreu i pastures van passar a convertir-se en l’estany del Cortalet, els estanys del Matà o l’estany Europa, avui dia veritables icones del Parc Natural i llocs de visita obligada, i com també altres espais encara no dessecats, com l’estany de Palau, van assolir un major protagonisme. La recuperació de la biodiversitat passava, necessàriament, per l’adopció de mesures correctores i no es pot entendre actualment aquest Parc Natural si no s’assumeix del tot aquesta realitat. Així doncs, no estem davant d’uns aiguamolls naturals, sinó en gran part artificials, i si no es gestionen correctament sempre hi haurà el perill que deixin de tenir importància com a ecosistema. No debades, molts dels nostres estanys ni tan sols estarien inundats a l’hivern si no s’hi fes arribar l’aigua.

D’uns anys ençà, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ve experimentant un deteriorament que opino que és públic i notori. El que temps enrere havia estat un veritable espai de referència per a naturalistes, avui dia és un lloc deixat, mal gestionat i destinat a uns altres tipus d’esbarjo. A més, hom té el convenciment que sovint es prioritzen determinats interessos privats per davant de la conservació. Així, mentre que búfales asiàtiques –productores d’autèntica mozzarela empordanesa– i vaques subvencionades de races diverses vulneren amb impunitat el paisatge de les reserves integrals i malmeten comunitats botàniques protegides per directives europees, un suposat control cinegètic sobre daines i senglars compromet la tranquil·litat dins aquestes mateixes reserves i fa que cada any el cens d’ànecs hivernants es desplomi o sigui una veritable temeritat passejar pels itineraris a segons quines hores, per parlar també d’altres afectacions. Pel que fa al senglar, després de molts anys de batudes continuades i comprovar que no s’ha avançat ni un pam, la pregunta que cal fer-se és per què no es proven altres estratègies diferents a la de prémer el gallet. Hom pensa en la possibilitat d’esterilitzar animals, intensificar les captures amb gàbies-trampa, tolerar la presència d’exemplars alfa que regulin les poblacions o implicar els pagesos en el seu control, però totes aquestes propostes mai han obtingut resposta. Crec que a segons qui no li interessa escoltar segons què.

Enguany estem patint una sequera severa i prolongada, però això no justifica que els estanys del Matà o l’estany del Cortalet hagin quedat secs en plena temporada de cria d’ocells aquàtics, o que tota la Reserva Integral 1 tampoc hagi tingut aigua en uns moments igualment delicats. L’endarreriment, en aquest segon cas, d’unes obres de manteniment de la Mugueta ha perjudicat de manera incomprensible la nidificació d’espècies protegides, fins el punt de fer fracassar tota la colònia d’agró roig de l’Aiguaclara. Tampoc s’entén que l’estany de Vilaüt porti mesos sec per una simple falta d’entesa amb el seu propietari. Quines eren les solucions a tot plegat? Els estanys del Matà s’haurien d’haver inundat amb aigua extreta de l’aqüífer, com s’ha fet sempre a partir del moment que el rec Corredor no porta prou cabal per poder-ne bombar. Només calia visitar els veïns arrossars de la Gallinera per comprovar que d’aigua n’hi havia a dojo, però aquí els pous funcionaven a ple rendiment, mentre que a la finca del Matà estaven ensorrats i fora de servei. L’estany del Cortalet es podria haver mantingut també en unes mínimes condicions d’inundació a partir de l’aigua depurada provinent del SAC d’Empuriabrava. Caldria haver alçat comportes quan tocava i mai s’hauria d’haver permès que unes tasques d’arranjament de la Mugueta malmetessin la nidificació d’espècies protegides en tota una Reserva Integral. Sabíeu que fa molts anys les obres d’ampliació del Camp Nou van quedar aturades per garantir la cria dels ballesters? I, finalment, l’estany de Vilaüt podria estar a vessar d’aigua gràcies a les aportacions de la comunitat de regants, però la manca de diàleg amb el propietari no ho està fent possible encara a hores d’ara. En definitiva, aquí la culpa sempre és dels altres i la direcció del Parc Natural mai assumeix responsabilitats davant el que cal qualificar com greus errors de gestió

Crec, sincerament, que aquest Parc Natural necessita canvis de manera urgent. No podem continuar així si volem evitar que algunes situacions siguin irreversibles. Tots els problemes s’atribueixen al canvi climàtic, a la manca de personal, a les pobres dotacions pressupostàries i als problemes que generen els altres. Sr. director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, deixi vostè pas a altres persones que treballin amb més ganes, il·lusió, coneixement i, sobretot, amb més empatia vers tots els sectors que conviuen dins del territori. Penso que en aquest espai natural protegit s’ha cremat una etapa. Realment algú pot pensar que en l’estat actual de conservació els nostres estimats aiguamolls tindrien ara reconeixement internacional i serien declarats zona Ramsar? Em sap greu haver-ho de dir, però: Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, «quién te ha visto y quién te ve…»