2005. Nit de festa amb la Maria, la Bea i la Salo. Anem a un local on es pot ballar. Un senyor que ens treu molts anys s’apropa i ens pregunta a la Maria i a mi: «La rossa està disponible?», mentre assenyala la Bea amb el cap. La Maria i jo ens quedem de pedra i neguem amb el cap. El senyor, impassible, ens repassa amb els ulls a les altres i diu: «I alguna de les altres tres, ho esteu?».

2007. Una tarda d’estiu em vaig quedar amb la filla de la Sònia. La Bruna –que tindria cinc o sis anyets– em va començar a explicar com seria el seu casament. Ho tenia tot claríssim: com volia el seu vestit, qui la pentinaria –l’àvia Teresa–, on es faria la cerimònia, quines flors elegiria... «Caram, ho tens tot pensat! Només et falta el nòvio!», li vaig comentar, divertida. I, de seguida, vaig afegir: «O la nòvia!». La nena es va quedar seriosa i només va dir: «Nòvia, no». «Bruna! Per què, nòvia no?», vaig exclamar, sorpresa per aquest no tan categòric. «Perquè si fóssim dues noies mai sabríem quina ha de fer el sopar», em va contestar, amb una lògica aclaparadora. He de dir que encara ric.

2013. Passejava per Girona amb les meves nebodes, que no arribaven a la quinzena. Feia relativament poc que m’havia separat i em van preguntar si «encara» no tenia nòvio i si en tornaria a tenir. «No, no en tinc cap. Però potser sí que més endavant en tindré un». I, un cop més, vaig matisar: «O una nòvia, qui sap». Les dues em van mirar amb els ulls molt oberts i van implorar-me: «Anna, no. Siusplau, no tinguis nòvia». Atònita, els vaig preguntar per què no volien que tingués nòvia. Em van dir que se’ls faria molt estrany. «No et facis lesbiana, siusplau!». Descol·locada per la seva reacció, els vaig dir que no tenia intenció de fer-me’n, però que mai se sap de qui et pots enamorar.

2017. L’Olga m’explicava que la seva filla adolescent estava en plena crisi sentimental perquè el seu noviet s’havia enrotllat amb una amiga. «Ai, pobreta! –vaig dir, rient, recordant la intensitat dels sentiments adolescents i el drama terrible que suposava que el teu nòvio et deixés–. I com està?». «Ui, ni t’ho imagines! No para de despotricar contra ‘la puta que li ha robat el xicot’», va sospirar l’Olga. «Com si ell no hi hagués tingut res a veure», va remarcar, desconcertada per la manera de reaccionar de la seva pròpia filla.

2021. Estic sopant amb la Gemma en una terrassa de Girona. Ens atèn una cambrera molt jove. Està claríssim que acaba de començar a treballar: no en té ni idea dels noms dels vins, no coneix la carta, s’oblida de portar tovallons, plats i coberts. Però compensa la manca d’experiència amb molta simpatia i bona voluntat. Al cap de poc, tres homes i una dona ocupen la taula del costat. Deuen estar entre els quaranta i els cinquanta. La cambrera els atèn, prodigant la mateixa simpatia i desimboltura. Quan se’n va, uns dels homes li comenta a un altre: «Deu euros a què si ens l’emportem de festa, acaba a casa teva». Em venen ganes de vomitar (al seu plat, és clar).