Josep Lluís Alay diu que lluitarà per la independència fins que es mori, però no revela si la defunció ocorrerà aviat o tard, que és el que ens interessa. Aquestes coses no s’han de deixar a l'atzar, perquè llavors la gent comença a fer-se les seves pròpies hipòtesis, ja que no és el mateix aguantar la tabarra d’Alay deu anys més que una setmaneta, set dies passen com si res, ni te n'adones. Una afirmació tan abstracta com la d’Alay s’ha de concretar acompanyant-la de certificats mèdics, analítiques completes, antecedents familiars i una entrevista al seu doctor de capçalera, que alguna cosa sabrà del temps que li queda a Alay en aquesta vall de llàgrimes. Sense oblidar afegir-hi els hobbys del potencial fiambre, ja que, de cara a començar a criar malves, no és igual dedicar el temps lliure als escacs que a l'escalada lliure. Almenys d'aquesta manera els soferts catalans sabríem a què atenir-nos. No perquè tinguem por que aconsegueixi la independència de res ni de ningú, encara que visqui aquest pobre home tant com Matusalem. És només per saber quant ens queda d’Alay i la seva tabarra.

Se'ns mor l’Alay, cosa que no és notícia, perquè tots ens estem morint des que naixem. Si l’Alay té previst morir aviat, no té gaire mèrit la seva afirmació, així qualsevol lluita pel que sigui, és com estar amb un peu en l'altre barri i jurar que dedicaràs als altres el que et queda de vida. Quant pensa viure Alay? Això és el que hauria de respondre, abans de dir-nos a què pensa dedicar el temps que li resti.

A lluitar per la independència, diu. Lluitar, el que es diu lluitar, Alay lluita tant com la resta de llacistes. És a dir, res, tret que per lluitar s'entengui publicar de tant en tant un tuit acusant l'estat espanyol de qui sap què. No hi ha risc que la mort li sobrevingui per esgotament, ni molt menys per posar en perill la seva integritat física per la republiqueta, només faltaria. Això de morir lluitant per la independència, en altres temps i en altres latituds, s'interpretava com la intenció de sacrificar-se per l'ideal patriòtic. En el cas de l’Alay, significa només que mentre li quedi un alè de vida, sintonitzarà TV3 per a veure el FAQS.

Alay, cal assenyalar, està enfeinat com a cap de l'oficina del Vivales, cosa que fa témer que lluitarà poc temps per la independència, ja que penja sobre el seu cap, amenaçadora, la mort per avorriment. Si el Vivales, com el seu nom indica, es passa la vida sense fotre ni brot, tota la feina de la seva oficina deu ser passar el motxo a la casa de la republiqueta els dies que lliura Matamala, que és la kelly titular.

Això de lluitar per la independència fins que es mori, veurem si serà poc o molt temps, va ser la resposta d’Alay a la seva imputació per gastar els diners de tots els catalans en un viatge a Nova Caledònia. És a dir, a un l’enxampen per fotre mà a la caixa, i per a defensar-se diu que plou, o que avui soparà truita, o que lluitarà per la independència fins que es mori, la qual cosa -a part d'una excusa idiota- ja és una forma ben trista de morir-se: a alguns la parca els enxampa en ple coit amb la querida, i d’altres prefereixen que els enxampi també ficant-la a dins, però en el seu cas una papereta en una urna de broma. Qüestió de gustos.