Fa pocs dies que de la constitució de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona en va fer cinquanta anys. Aquella trobada sí que va ser una gran conspiració contra el règim implantat pel general Franco, els seus generals i els seus seguidors. Mai abans s’havia produït un fet com aquest que maldava per bescanviar una dictadura per una democràcia, per aconseguir una llei d’amnistia i per assolir un Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Tres objectius que anys després arribaren a ser una realitat tangible.

Amb el vistiplau de l’Església, tant vituperada avui, tot aprofitant la sortida de missa i l’entrada a una segona, allí es trobaren per primera vegada totes les «bombolles» antifranquistes existents aleshores. La policia, la ràdio de la qual fou intervinguda per Pere Portabella i controlada per Pere Ignasi Fages, estava desplegada del tot per l’Avinguda de Joan Carles, aleshores Príncep d’Espanya, i no es va assabentar de res fins dies més tard tot escoltant una conversa entre els periodistes Enric Sopena (La Vanguardia) i José Antonio Novais (Le Monde) que havien assistit a una roda de premsa celebrada a la nit a casa d’en Fages. A partir d’aquí, sota interrogatoris i maltractaments, varen estirar fils i en detingueren uns quants.

Reescriure el passat ha estat vocació quasi mil·lenària a Catalunya, la història de la qual es troba dominada pels mites i no pas per l’anàlisi científic dels fets posats en les coordenades del moment. Prova del que dic és tot això de l’anomenada «memòria històrica» respecte de la guerra civil que patí tota Espanya en el període 1936-1939. Tot el «memorial democràtic» té per epicentre els morts causats per les tropes comandades per en Franco i els morts causats per la implantació del règim feixista. S’amaga que, en el marc de l’esmentada confrontació, Catalunya tingué la seva pròpia guerra civil, els morts de la qual foren majoritàriament empresaris, capellans i gent de dretes que ho foren a mans de milicians i de membres de la CNT-FAI prèviament armats pel «sant» d’en Lluís Companys (ERC), que pel «màrtir» el tenim i se’l venera cada any.

Doncs bé, amb motiu de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, Laura Borràs, presidenta del Parlament per obra i gràcia d’ERC i de JxCat va tenir la barra de fer un nou exercici de «memòria processada», en expressió d’en Francesc-Marc Álvaro, que fou «llum i guia» i «far» pels militants de la desapareguda CDC en el seu camí per assemblar-se a ERC i d’aquí a tenir com objectiu immediat la independència de Catalunya, fos com fos. El tal Álvaro, una vegada comprovat que d’independència res de res, ha retornat a La Vanguardia com un xai ho fa respecte del seu aixopluc posant l’accent del fracàs en la manera com es va fer. Amb la seva «transició» no perd la feina a la rahola manera, de la mateixa manera que el conde no perd la condició de «grande de España» per culpa d’un Pepe qualsevol arribat de Lleida.

Quan es va fundar l’Assemblea de Catalunya, la Borràs no hi era i tampoc se l’esperava; però un servidor sí, integrant-me a títol personal primer i en representació de CDC després a la Taula Democràtica de Sant Feliu de Guíxols, connectada a l’Assemblea, de la qual en formà part, i compartint els mateixos compromisos. És per això, i pel que el personatge em provoca vòmit, que afirmo que el Parlament de Catalunya no estigué a l’alçada quan va celebrar l’efemèride. La Borràs i no només la Borràs tendí a reescriure el passat i portar l’aigua d’aquell temps de repressió autèntica i no pas de la inventada per en Puigdemont i els seus llepaculs al seu molí d’avui, que en fortificació recaptatòria s’ha convertit en benefici exclusiu dels pijoprogres que l’habiten i que s’autoanomenen «exiliats» i «represaliats».

La Borràs va fer allò tan ximple de triar per afinitats ideològiques i naturalment foren més el fundadors de l’Assemblea que quedaren fora que els que tingueren passi per entrar al Parlament. Ni en Raimon Obiols, per posar un significatiu exemple, que fou un dels empaitats per la policia franquista, maltractat i empresonats. La mateixa Borràs a qui un dia d’aquests li obriran judici oral pel malversació, prevaricació, falsedat documental i frau a l’Administració de la Generalitat de Catalunya. La mateixa Borràs que, quan aquest fet es materialitzi, anirà al TSJC en cotxe oficial i escorta! Reescriure el passat sense els que el varen protagonitzar és un frau a la intel·ligència de molts que el varen viure.