Ni és correcte interpretar o jutjar els present des de posicions del passat que han estat superades per la dinàmica de la història, ni tampoc té sentit el contrari: elogiar o condemnar els fets i les actituds de fa mig segle des de les regles i els valors de la dècada present. El «quan jo era jove...» serveix per explicar històries però no per donar lliçons, i és igual d’absurd enviar a l’infern els protagonistes d’ahir per comportaments que avui no acceptaríem. Ni que sigui perquè molts dels actuals jutjadors inclements no hi eren i no tenen ni idea de les circumstàncies de cada moment. Potser d’aquí a cinquanta anys els intransigents retroactius d’avui tastaran el karma del «tal faràs, tal trobaràs».

Ara que s’han commemorat els cinquanta anys de la fundació el 1970, ¿condemnaríem l’Assemblea de Catalunya perquè la presència de dones era mínima, com va recordar Magda Oranich dissabte passat a Manresa? O perquè en els seus punts programàtics es parlava de drets polítics i socials, però no es deia res de la igualtat de gènere o la sostenibilitat? Les dues grans lluites que avui empenyen el canvi social van ser ignorades perquè no estaven en el gran consens europeu en què s’emmirallaven els activistes, i tanmateix l’Assemblea va suposar un gran impuls cap a la democràcia i la llibertat, i per tant, cap a una Catalunya millor. Sense ella, sense l’oposició democràtica coordinada i mobilitzada, la Transició hauria estat molt més aigualida del que va ser, i potser encara pensaríem en l’Estatut d’autonomia com una aspiració i no com una cotilla. Situada en el seu lloc i moment, l’Assemblea mereix un judici ben elogiós.

De la mateixa manera, ens equivocaríem si mantinguéssim els paràmetres d’aquell temps. El «regim del 78», com molts anomenen el resultat de la Transició, va ser fill d’un moment històric molt precís i no es pot valorar sense tenir-ho present, però que aquell vestit fos portable llavors no vol dir que ho sigui ara que hem crescut i tiba pertot arreu.