Parlem i debatem molt del canvi climàtic i de la transició energètica per frenar-lo, però molt poc dels costos que implica. Si no fem l’esforç de veure el cost de tot plegat és possible que molta gent no comprengui la magnitud del problema que ens ve a sobre i justifiqui no fer res perquè així ja està bé. Aquesta percepció és la més difícil de canviar. El confort que la societat actual ha assolit comporta no haver de fer massa esforços per continuar igual, no haver d’arriscar.

Primer de tot cal parlar dels costos de no frenar el clima. Avui l’augment de temperatura de la Terra ja ha pujat 1,1ºC respecte l’època preindustrial i s’espera que arribarem a un augment de 1,5ºC a l’any 2027. Es preveu que, de continuar al ritme que anem, la temperatura pujarà més dels 2ºC. Les conseqüències ja van donant senyals, amb més dies a l’any amb temperatures de canícula, amb més sequeres però alhora amb més episodis torrencials, amb menys neu i menys reserves d’aigua, amb més llevantades que malmeten la costa... A nivell econòmic això implica destrosses d’infraestructures i d’edificis, accions per contenir l’aigua del mar en certs llocs, i pèrdua considerable de producció agrària i ramadera. Un model fet per la NASA que podeu trobar a www.t.co/uvLPLjbtcy mostra les imatges de la costa amb la pujada del nivell del mar. Amb un metre d’augment del nivell es pot veure que l’aeroport de Barcelona queda sota les aigües, que al golf de Roses l’aigua arriba dins a Riumors molt a prop del polígon de Vilamalla. També a Torroella veiem com el mar penetra endins fins arribar a tocar de Sant Julià de Boada, com la costa del Maresme es veu reduïda amb desaparició de tota la platja i com es veuen perjudicats els ports de Barcelona i el de Tarragona. El punt més greu és la total desaparició del Delta de l’Ebre, arribant el mar a la mateixa Amposta. No hi ha números per quantificar la destrossa de la costa, la pèrdua d’infraestructures, la pèrdua d’habitatges i de conreus ni, per suposat, la pèrdua de diversitat de tal envergadura.

Sobre l’agricultura en general hi ha estudis que diuen que, des de 1960 fins avui, la pèrdua de productivitat agrària és del 20,8%, la qual cosa vol dir que, per mantenir la producció, cal aportar més energia a la terra. També vol dir que el menjar s’encarirà notablement, perquè el problema serà en tots els països afectats per sequeres, tot i que els països amb latituds més altes que les nostres tindran avantatges perquè tindran menys fred.

Podem estimar que la pèrdua de Valor Afegit Brut del sector primari serà de 1.000 milions anuals. També podem estimar la pèrdua de la química derivada del petroli per la desaparició de les gasolines i del gas amb 5.000 milions. Si el 2035 les centrals nuclears i els cicles combinats de gas tanquen, la pèrdua de VAB serà de 1.400 milions, i l’adaptació que hauran de fer els productes de la indústria per tenir menys carboni es pot estimar en 4.500 milions. La pèrdua de turisme Low Cost pot ser de 2.500 milions. En total la pèrdua de VAB de l’economia pot arribar a ser de 14.400 milions de forma directa, que es pot traduir en una pèrdua de riquesa total per a Catalunya entre el 10 i el 15% del PIB. Per això és important aprofitar les oportunitats que la nova situació aporta per generar activitat econòmica que compensi la pèrdua de riquesa.

Es pot començar per generar la nova energia que necessitarem amb 1.140 milions de VAB en fotovoltaica a teulats, 800 milions en fotovoltaica a terra, 1.485 milions en eòlica terrestre i 270 milions en eòlica marina. Tot plegat, la generació elèctrica renovable podria aportar una xifra de 3.700 milions de nou VAB. A això cal afegir la generació de gas renovable amb un potencial de 250 milions i tot l’aprofitament de biomassa i residus urbans, agrícoles i ramaders. Pel cap baix l’energia renovable té un potencial de 4.000 milions de VAB que cal aprofitar i no deixar escapar. La fabricació de nous cotxes, autobusos, camions i trens pot suposar una augment de VAB de 5.000 milions, la fabricació de bombes de calor pot suposar una activitat amb 1.500 milions, la rehabilitació d’edificis 5.000 milions, la recuperació de materials 2.000 milions i les activitats de nou lleure local de 1.500 milions. Sumat tot plegat, les noves oportunitats poden ser de 19.000 milions.

Per recórrer el camí ens caldrà fer canvis i inversions, implementar un relat a la societat, relat que hauria de liderar l’administració de forma exemplaritzant. Cal invertir cada any en els habitatges a ritme de 3.000 milions, en la generació renovable amb 5.500 milions, en la indústria amb 1.500 milions, en el transport de mercaderies amb 1.500 milions, amb impuls al tren amb 1.200 milions, amb infraestructures públiques (carrils bici...) amb 700 milions, i amb transport i edificis públics amb 600 milions. En total l’economia catalana hauria d’invertir anualment 14.000 milions, dels quals 2.000 haurien de ser inversions de la Generalitat.

Tot plegat és per fer veure la dimensió del problema que tenim davant i que no volem veure. Estem front una transformació de l’economia i de la societat, davant una autèntica revolució. Els preus de l’energia no baixaran a nivells anteriors a 2019 perquè és la forma que tindrà l’economia d’ajustar-se a la nova situació.

Ens toca als empresaris canviar les estratègies per fer front a la nova situació energètica, invertint, adaptant els productes i canviant el relat, toca a l’administració fer els deures en inversió i traient barreres per a que les empreses puguin fer el camí (ara es va en direcció contrària), i toca als ciutadans ajustar les noves formes de vida amb un consum més frugal. La pregunta és: qui liderarà aquest camí? La Generalitat sembla immòbil, atrapada per la seva teranyina de lleis i reglaments. Manca lideratge i això passarà factura.