Principis de la dècada dels 90 del segle anterior. Despatx del màxim dirigent d’un partit de les comarques de Girona durant una jornada electoral. El polític parla per telèfon amb un dels candidats al Parlament per la circumscripció i se suposa que és el «seu» candidat, però el líder no vol que l’interlocutor surti escollit. Quan penja l’aparell no dissimula la mala maror que hi ha entre els dos i durant una estona crida, renega i insulta. Els periodistes que som allà no entenem res. Bé, els més veterans, sí; als altres ens ho explica amb un volum més baix, però igual de dur: «aconseguir que no sigui diputat és la fórmula per desfer-nos d’ell».

Era la segona vegada que veia que això de la política es cuinava entre bambolines i no davant del públic. Els mítings són per acontentar a la parròquia i les rodes de premsa, per donar els titulars que només interessen als polítics. Les decisions importants, aquelles que determinen cap a on va una formació, amb qui i què pactar, la correlació de forces o les estratègies es decideixen lluny de la fressa pública. El curiós és que el candidat havia precedit en el càrrec al màxim dirigent del partit i que, malgrat haver passat molts anys, la història s’ha anat repetint en aquella formació i en totes les altres. En la majoria d’ocasions el resultat de les guerres internes, moltes d’elles per les bicefàlies i els equilibris, ha estat un absolut desastre, sobretot en aquells casos on el guanyador és l’aspirant.

Jordi Pujol no va tenir aquest problema. O millor dit; se’n va saber sortir en totes les ocasions. Ni Miquel Roca ni Josep Antoni Duran Lleida van tenir mai cap oportunitat de fer-li ombra. L’expresident sabia tallar la gespa i no va deixar que mai cap contrincant de dins de casa el cridés per telèfon i encara menys l’insultés davant d’un grapat de periodistes perquè si ho feia, ell ho sabria i l’altre sabia que ho sabria i què podia passar. Pujol va escollir el successor i el moment d’impulsar-lo i ho va poder fer perquè havia guanyat totes les batalles internes. Ara per ara, és una incògnita saber com acabarà la lluita entre Carles Puigdemont i Jordi Sánchez pel poder dins de Junts perquè els dos lideratges res tenen a veure amb qui fou 23 anys president.

No és el cas d’Esquerra Republicana, on les lluites fratricides són històriques i han estat causa de crisis electorals perquè el desgast que han generat s’ha traslladat als votants. Sovint, quan s’intentava localitzar a la seu d’ERC alguns dels líders de la batalla, a l’altre costat del telèfon deien: «Si el trobes, diga-li que nosaltres també el busquem». Allò volia dir que estava fent «territori» a la recerca de seguidors per la seva causa. Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i d’altres van entrar en guerres que, en definitiva, van acabar essent personals i perjudicant el partit.

Fins que va arribar Oriol Junqueras per instaurar un període de pau i marcar uns objectius a llarg termini que han portat els republicans a la presidència de la Generalitat. Però, just quan tenen allò que desitjaven i amb els millors resultats electorals de la democràcia, s’obre una nova divisió interna que els pot passar factura de nou. De lluny pot semblar que ERC ha optat pel model PNB, amb un dirigent fort al govern i un altre igual d’influent al partit. No és així. Junqueras només està a l’expectativa i Pere Aragonès no vol deixar la cadira. De moment, la sang no ha arribat al riu i no se sap si ho farà. Només dependrà de la visió de futur que tinguin els dos per no llençar a la paperera el que han aconseguit.

Al PSOE també va passar i passa. Tot i que en aquella casa, des de que hi ha Pedro Sánchez les coses sempre se succeeixen al revés d’allò que tothom pensa. Susana Díaz era de les que creien que podria fer caure la torre Sánchez amb el suport dels històrics i es va equivocar. Tothom va donar per mort a l’actual president no una, ni dues, sinó diverses vegades i sempre se’n va sortir. Qui no se’n sortirà si no hi posa remei, és Pablo Casado, perquè Isabel Díaz Ayuso no és Susana Díaz ni Madrid Andalusia. Al PP també fa temps que algunes coses passen al revés de què alguns es pensen i potser, d’aquesta lluita, el partit en surt beneficiat, almenys electoralment.

És el que tenen les bambolines de la política, les lluites caïnites, les batalles orquestrades pels spin doctors, allò que passa d’amagat a la cuina, allò que els entreté i que no canviarà perquè els egos sovint tapen els objectius pel bé comú.