El dia que Merkel es va fer depenent de Putin.– El dia que la cancellera Angela Merkel va renunciar a l’energia nuclear en el seu país i va optar per crear una alta dependència energètica del gas de Rússia, va crear un altíssim problema per a la sobirania energètica de la Unió Europea. Van dir que eren mostres de bona voluntat, van dir que eren gestos diplomàtics entre dos caps líders polítics que parlen les llengües maternes de l’altre (Merkel, nascuda a l’Alemanya de l’Est parla perfectament rus i Putin, durant alguns anys espia a l’Alemanya de l’Est parla perfectament alemany). En aquesta operació hi havia el suport i el consens del partit socialdemòcrata alemany, que tenia en el seu exconseller Gerhard Schröder un alt directiu de la companyia russa de gas Gazprom. A cinc mesos de les eleccions presidencials franceses, el president Emmanuel Macron ha sortit a la televisió per fer un dels característics missatges dirigits a la nació i anunciar un nou pla de construcció de petites centrals nuclears per fer front a l’encariment del preu de l’energia i la dependència energètica d’altres països. Treure pit amb l’energia nuclear a cinc mesos d’unes eleccions demostra que és una bandera d’orgull nacional que agrupa la majoria de la població. Hi ha una política energètica comú de la UE? No. Només una reducció radical de les emissions contaminants. Per aconseguir aquest objectiu alguns grans països pensen en l’energia nuclear. El Regne Unit també ha presentat un pla per anar renovant el seu parc nuclear.

Un cop d’ull al món.– L’energia nuclear està morta? Res més lluny de la realitat. Ara mateix es construeixen o estan en projecte de l’ordre de 400 reactors arreu del món, la majoria a Àsia i alguns a l’Europa de l’Est. I una vegada més, qui no s’ha adormit en els llorers és Xina que, com en tantes altres coses (semiconductors, automòbil, ferrocarril, 5G...) està nodrint-se de l’energia nuclear i creixent emparant-se en el seu potent mercat intern i en un sistema polític construït sobre un puny d’acer que els permet planificar a mitjà termini sense cap tipus d’ingerència. No ens agrada aquest sistema polític però hi ha elements de la seva propulsió econòmica (des dels semiconductors fins a la generació d’energia) que no s’han de descuidar en les economies de les democràcies liberals. Per què Merkel va renunciar a l’energia nuclear i va donar la clau a Putin?

Guerra híbrida.– Fa temps que Bielorússia es va convertir en una illa autoritària en el cor d’Europa i envoltada per tres països comunitaris: Polònia, Lituània i Letònia. Ara l’illa ha decidit iniciar una guerra híbrida contra els seus veïns després de les sancions que la Unió Europea va imposar al país l’estiu del 2020 després de les eleccions presidencials. Aquelles eleccions no van complir els estàndards d’unes eleccions democràtiques, més que probablement, però no pas diferents de les viscudes en el passat. Per què en aquell moment les sancions? Per què en aquell moment precís desencadenar una escalada que ens ha portat fins aquí? Geopolítica i missatges d’una Unió Europea que ha decidit ser antagònica amb Rússia.

La guerra híbrida es caracteritza per l’ús d’armes no convencionals i maneres de fer que no poden ser replicades per l’altre banda. Les armes utilitzades en aquest cas és l’arribada d’immigrants des d’Àfrica i l’Orient Mitjà a Bielorússia que immediatament es dirigeixen a les fronteres dels Estats comunitaris per intentar entrar a la Unió Europea.

Com demanem als països del nord d’Europa que entenguin que una crisi migratòria al Mediterrani o a les Illes Canàries és una crisi europea, ara ens toca als europeus del sud prendre consciència que es replica el mateix problema al nord d’Europa.

Aleksandr Lukaixenko va ser sancionat com una manera més d’enviar un missatge a Rússia en aquesta nova guerra freda i asimètrica que esquerda l’Europa gran.

El dilema és el de sempre: incrementar sancions i conflictes o apaivagar les tensions amb uns veïns que la geografia no els mourà i que no volen ser subordinats de Brussel·les i de Washington.

Un interrogant en el calendari.– En una taula ben parada i una atenció exquisida, de cop l’amfitrió, home ben informat, em pregunta: estàs segur que les eleccions generals seran el desembre del 2023 o el gener del 2024? Li dic que és la hipòtesis més plausible si el Govern espanyol aprova els pressupostos del 2022 com sembla ser que passarà en qüestió de setmanes. Li pregunto on és el que m’he perdut. Em respon l’home ben informat: «La Princesa Elionor de Borbó Ortíz complirà 18 anys el 31 d’octubre de 2023. Això vol dir que haurà de jurar la Constitució davant les Corts Generals com a hereva al tro de la Monarquia espanyola com ja va fer el seu pare a l’arribar a la majoria d’edat. Això vol dir una reunió conjunta dels diputats i senadors en una sessió solemne. En l’actual Parlament hi ha més parlamentaris republicans que mai (una seixantena o més). La seva absència o el soroll que puguin fer en la sessió pot ser l’atractiu perfecte de la seva precampanya electoral per diferenciar-se d’altres opcions polítiques. Aquí hi ha una pedra en el camí dels plans del Govern d’esgotar la legislatura. Potser convindrà un avançament tècnic». M’hi quedo pensant... amb tant de soroll de la política declarativa i d’espontaneïtats ningú m’havia fet fins ara aquest plantejament.