Aquest darrer estiu s’han complert quaranta anys des de la mort de Manuel Bonmatí, per mi sempre el senyor Bonmatí. La circumstància que el passat dijous em fos atorgat el premi de periodisme que porta el seu nom, creat pel Rotary Club de Girona fa quatre dècades, per un article de fires i panellets publicat a aquest mateix espai dels diumenges al Diari de Girona, em porta amb molta il·lusió a glossar la seva personalitat que probablement les noves generacions no han conegut.
Manuel Bonmatí Romaguera, president de l’Associació de la Premsa de Girona, banquer i corredor de comerç, fundador i mecenes de la revista Presència, redactor del Diari de Girona d’abans de la guerra, polític de la Lliga, alcalde accidental de Girona quan va esclatar la guerra. La seva figura era impecable. Sempre, innegociable, amb vestit, camisa i corbata (abric i barret a l’hivern). Un aspecte cardenalici, de bonhomia i amb un punt anglès i burgès. Epicuri. Amant de la bona taula i d’anar als restaurants a menjar bé amb la família, amics o companys periodistes, a vegades bromejava sobre ell mateix, atesa la seva robustesa, quan assenyalant la seva panxa apuntava que es tractava d’un «cementiri de llagostes»
Jo havia conegut al senyor Bonmatí quan tenia 11 anys durant la inauguració de l’estadi de Montilivi el 14 d’agost de 1970 (curiosament ell va morir també un 14 d’agost, exactament 11 anys després). Va saludar-nos estant jo amb el meu pare, Arseni Bosch i un grup d’exjugadors, com ell, del Girona FC que jugaven plegats a l’equip dels veterans: Gauchia, Fèlix Farró, Poch, Viñas i Pepe Pinto, qui a la darrera setmana va fer 92 anys (per molts anys Pepe!). No és que jo tingui memòria d’elefant. És que aquesta trobada amb el meu pare la va recollir el senyor Bonmatí per escrit a la seva secció «En Voz Baja» que signava com «Gol» i que eren una mena de «gasetilles» futbolístiques, però que en afegir, de passada, altres temes, s’han convertit en uns apunts costumistes imprescindibles sobre la vida gironina. Com que jo ja apuntava maneres d’una vocació periodística i llegia cada dia íntegrament tota la premsa que entrava a casa incloent «Los Sitios», on publicava aquests articles (i altres econòmics com a «Tácito»), saber qui s‘amagava darrera del pseudònim em va impressionar. Si calia ser crític, ho era sense manies. En els mals moments el seu «ja patirem» es va convertir en un clàssic.
El senyor Bonmatí tenia el seu despatx de corredor de comerç, condició que s’obtenia per oposició, amb funcions de notaria financera, al número 12 de la Plaça del Vi, cantonada carrer Ciutadans, des d’on podia comprovar si l’alcalde de Girona era al seu despatx. Quan Narcís Pardàs, corresponsal de l’agència EFE a Girona li va dir al meu pare, prenent cafè al Bar Núria, si era cert que jo volia estudiar periodisme i per tant em podria interessar fer de corresponsal de l’agència Alfil, que era la seva divisió esportiva, em fou recomanat que anés a presentar-me a l’oficina del senyor Bonmati, situada a peu del carrer com si fos una botiga. Em vaig endinsar en un local insòlit, de pel·lícula d’època, ple de papers i carpetes, de tauletes farcides d’expedients i d’una màquina d’escriure de museu que s’havia d’utilitzar a peu dret. Malgrat que jo era un adolescent de 16 anys que encara anava a l’institut em va acollir com si fos un més, sense cap diferència, igual que qualsevol altra membre de la família periodística gironina. Aquest estil del senyor Bonmatí l’aconseguia traslladar a tots els companys.
El senyor Bonmatí acostumava, després d’una roda de premsa, a prendre la paraula per agrair la informació que ens traslladaven. Si era un àpat i hi estava present en Jaume Teixidor, qui tenia amb el nostre protagonista una relació d’amistat respectuosa i entranyable, aquest suggeria que es servissin unes copes de xampany Codorniu perquè el senyor Bonmatí oferís un brindis. En Jaume Teixidor em va incorporar, tots els divendres de l’hivern immediatament anterior a la mort de Manuel Bonmatí, al jurat de «Buscando la fama» que es feia a la discoteca Màquina de Montjuïc, un «remake» del seu popular concurs radiofònic musical «Salto a la Fama». El senyor Bonmatí actuava com a president, quan no venia l’alcalde Quim Nadal. Abans, el jurat sopava al Saratoga o al Fornells Park i en tinc el record inesborrable d’aquelles trobades que ell farcia d’anècdotes. Podria fer-ne articles tot un mes. Aquí vaig tenir la sort de gaudir de l’alegria i de les ganes de viure de qui va ser tants anys veritable patriarca de la premsa gironina.
