Els anomenats «COP» són les Cimeres del Clima, conferències de les parts que periòdicament organitza Nacions Unides. Es van iniciar l’any 1992 a Rio de Janeiro i s’acaba de celebrar la número 26 a Glasgow, amb quasi 200 estats. Tantes reunions no sembla que ara per ara hagin aconseguit frenar el canvi climàtic donat que les conferències precisament van d’això: de com reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar que la temperatura mitjana de la Terra no s’incrementi més enllà dels 2ºC i, preferiblement, no superi els 1,5ºC. Això és el que es va acordar a París l’any 2015.
Aquests dies tots els mitjans informen àmpliament del COP26 i per tant em limitaré a donar l’opinió crítica de com veig el tema, basada en part en la meva experiència en assistir al COP que es va celebrar a Copenhaguen l’any 2009. En tot cas, donat que escric aquest article abans de finalitzar la conferència i és tradicional que si hi ha alguna mena d’acord arribi a darrera hora, la nit abans de clausurar la conferència, deixo per una altra ocasió tractar els resultats reals de la cimera.
La litúrgia d’aquesta mena de cimeres consta de tres parts perfectament diferenciades. La primera, la presència dels grans líders polítics mundials, sovint acompanyats pels que tallen el bacallà a l’escenari econòmic, que ocupen els primers dies de la reunió amb potents declaracions carregades de bones intencions. Aquesta gent arriba, la deixa anar i toca ràpidament el dos sovint amb avions privats o oficials (es veu que a Glasgow se’n van concentrar més de tres-cents). Cada estat disposa d’una munió de funcionaris i experts que són els que al llarg de reunions interminables cerquen de trobar un màxim comú divisor , un acord de mínims que pugui ser aprovat a darrera hora.
Per tant, la feina poc aparent d’aquest grup de persones conformen la segona part de la cimera i són els que escriuen la lletra petita (que sovint la carrega el diable). Normalment la principal dificultat rau en intentar imposar limitacions a països en desenvolupament, que demanen poder seguir el model que fins ara han utilitzat els del primer món. És a dir, els pobres demanen als rics poder fer com ells almenys fins que siguin rics i, si no, que els ajudin econòmicament per adaptar-se a les noves regles de joc. Ben segur que en aquest punt rau gran part de la manca d’acords potents per a lluitar contra el canvi climàtic.
I la tercera part de la cimera, la més folklòrica, és la dels grups no governamentals que intenten cridar l’atenció dels polítics i a la vegada enfrontar-los a les seves contradiccions. Aquesta part inclou, dit amb tot el respecte, tant els indis de l’Amazònia mig despullats i amb plomes al cap com els habitants de les illes del Pacífic que ja s’estan quedant sense terra i també, per descomptat, la Greta Thunberg que ha reaparegut a Glasgow després d’uns mesos amb baix perfil.
Tots aquests actors apareixen a cada COP, cadascú amb el seu paper de l’auca i perfectament coneixedors dels seus límits en el joc. És a dir, els més importants dirigents mundials (Biden inclòs) fan grans promeses que saben que no compliran i els que protesten coneixen que tot plegat és un espectacle que fan de manera educada, sense aldarulls i amb frases lapidàries que de tant dir-les («ja anem tard», per exemple), s’han integrat en el vocabulari propi d’aquestes cimeres.
Del que ha transcendit fins ara del COP de Glasgow (a l’espera de l’acord final) en vull subratllar tres qüestions. La primera, les absències. Ni la Xina (primer emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle, amb un 25%), ni Rússia (el quart país més contaminant) ni Brasil (el responsable de la destrucció d’un dels principals embornals del CO2 com és la selva amazònica) han estat presents a la cimera. És difícil poder gestionar amb eficàcia un problema quan només una part volen participar en la solució.
A continuació cal assenyalar que per poc ambiciosos que siguin els acords, ara per ara ni es disposa d’un mecanisme objectiu del seguiment dels compromisos (el control queda en mans de cada govern, que pot ser poc curós en l’avaluació de resultats) ni tampoc de sancions en el cas d’incompliments. És a dir, un Estat pot assegurar que reduirà en un 50% les seves emissions en un determinat període però ni hi estarem segurs que les dades que aporti siguin reals ni li passarà res si incompleix manifestament el seu compromís.
Finalment, els informes científics apunten a dues qüestions que fins ara no han estat objecte d’atenció suficient: la inèrcia que es detecta en el sistema atmosfèric (pot passar que la Terra continuï el seu escalfament durant un temps malgrat la reducció de les emissions de gasos contaminats) és més gran del que s’havia previst i l’efecte del metà (amb més impacte que el CO2 i que en part significativa és produït pels mateixos sistemes naturals).
Per tat, un altre COP (i ja n’hi van vint-i-sis) sense prou consens polític i escassa ambició en els objectius, amb la necessitat urgent d’afrontar un model de transició energètica que malauradament presenta moltes incerteses, amb polítiques clarament diferents dins d’una mateixa Unió Europea i en un entorn global d’especulació en les matèries primeres, fins al punt que l’acord final ben segur parlarà poc de petroli i gas.
Potser estem assistint a la formació d’una immensa tempesta perfecte, un fenomen econòmic i energètic extrem com mai s’ha vist, i clarament relacionat amb el canvi climàtic. Afrontar aquesta problemàtica hauria de ser un tema prioritari de la governança mundial.
