Lloret de Mar celebra la Festa Major d’hivern el dijous 18 de novembre, dia de Sant Romà, patró de la vila. Molt encertat és el cartell ideat per Marta Cadena, alumna de batxillerat artístic de l’Institut Ramon Coll i Rodés, en què, al voltant d’una parella abraçada, s’insereixen les imatges del castell, del camí de ronda i de l’estàtua de la dona marinera, símbols de la vila, formant un conjunt d’una senzillesa aclaparadora.

Aquest any s’esperava amb candeletes el pregó a càrrec de Salvador Pujós, un histriònic personatge que és part de la història del Lloret. Membre de la faràndula vilatana i vinculat al Casal de l’Obrera, entitat teatral des del 1951, el seu parlament no va decebre.

Va reivindicar, tal com raja, però amb efectisme i comicitat, un poble que ja no existeix i va proclamar als quatre vents que, com Lloret, no hi ha res.

Va fustigar, sense acritud, les autoritats municipals per no aprofitar «el cultiu» representat per la gent de Lloret i refiar-se dels experts de fora a l’hora d’encarregar projectes i estudis. Va criticar aquells que acusen la seva generació de vendre’s Lloret quan ara estan gaudint de les transformacions d’una vila de pagesos i pescadors.

Al mateix temps, però, va sermonejar sobre la necessitat de no perdre les arrels culturals inherents en les òperes Marina i La bella Dolores. Aquestes obres musicals «descriuen i perpetuen el perfil tradicional i històric de la població i de la seva gent, d’abans de l’època turística», en paraules de Joan Domènech, historiador del poble.

També va lloar la penya Xino-Xano, entitat que un bon dia de febrer de l’any 1979 va decidir caminar, sense pressa, des de la plaça de l’Ajuntament fins al monument de l’Àngel en el paratge de Sant Pere del Bosc, a uns tretze quilòmetres. Per cert, l’orador va censurar la situació de degradació actual de la zona.

Un llarg aplaudiment va concloure el recordatori d’un Lloret que no tornarà mai més. I una cançó de Raimon va ressonar en la memòria: «Lluny som de records inútils / i de velles passions, / no anirem al darrere / d’antics tambors. / D’un temps que ja és un poc nostre, / d’un país que ja anem fent, / cante les esperances / i plore la poca fe».

Així, doncs, el missatge és que ara toca, després d’un any i mig de pandèmia, compartir afectes i emocions. És a dir, participar en algunes de les activitats, però amb la prudència que implica respectar les mesures sanitàries per evitar una nova onada de contagis.

Entre les nombroses propostes cal destacar el repartiment de la sopa de l’àvia o escudella barrejada, obres de teatre de grups locals, tornejos de petanca i d’escacs, havaneres, ballada de country, concert de Festa Major i actuacions musicals per al jovent.

Apa, som-hi!