El conseller Jaume Giró ja no sap què fer per tal que la CUP li aprovi els pressupostos. Fins i tot s’ha vist obligat a escriure un article en un diari digital del règim actual català, tot parlant del risc de trencar la unitat independentista. Si fa uns anys algú hagués dit que els números de la Generalitat dependrien d’un grup antisistema de ben segur parlaríem d’una autèntica bogeria o de perdre l’enteniment. Són els mateixos que enviaren Mas a la paperera de la història. La memòria certament és curta.

Però el país ha canviat. Es posa per davant el secessionisme, mentre Catalunya perd un llençol a cada bugada. Hem deixat de ser el territori més ric de l’estat espanyol i a la vegada en qüestions de finançament el govern ha perdut totalment el rumb. Catalunya fou el pal de paller. Les reivindicacions de casa nostra servien perquè totes les autonomies fessin passos endavant en aquest sentit. Era allò que Jordi Pujol titllava de peix al cove.

Ara es continua vivint en un país fictici. Es parla d’assemblees, república, independència i poca cosa més. Mentre el finançament continua com a gran tema pendent.

En una taula rodona pública, organitzada pel diari Ara, amb els consellers d’Economia Giró, Junqueras, Mas-Colell i Castells se’n va parlar fa pocs dies. Entre el públic hi havia Jordi Pujol que al final de l’acte intervingué, essent l’únic que aixecà aplaudiments. L’expresident va criticar la manca de propostes i a la vegada justificà la seva gestió. La Generalitat sí demanà el concert, però el govern de Madrid es negà almenys en un parell d’ocasions a donar compliment a les reivindicacions catalanes. Pujol parlà i bé de la transició i segons ell no podien donar el concert perquè l’economia catalana era massa important per a Espanya, molt més que la basca. I així mentre els bascos gaudien de concert, Catalunya hauria de conformar-se amb la llengua com a punt important de l’Estatut.

Com sempre Jordi Pujol va deixar clar que un país ha d’assumir responsabilitats, sense por. I així ell sempre va estar disposat a recaptar impostos, encara que això no fos simpàtic. Es tracta d’«exercir el poder polític». Geni i figura, sense cap mena de dubte. I un petit detall: Pujol va destacar la tasca de l’exsocialista Antoni Castells. Tú sí que en saps –li va dir-, la qual cosa va deixar Giró, Junqueras i Mas-Colell en calçotets.

I ara què? Catalunya hauria de ser realista i aprofitar les oportunitats. De moment, el PSOE té al davant dos anys de legislatura i els diputats catalans són claus per a l’estabilitat. Les enquestes avui, superats aquests dos anys, pronostiquen un possible govern PP-Vox. Difícilment amb la ultradreta al poder es podrà avançar en el sistema de finançament. Arriba el moment de dialogar i cercar millores. En definitiva, de tocar de peus a terra i no fer volar coloms. Sense anar més lluny, tenim un exemple amb la Comunitat Valenciana que sense fer massa fressa s’està posicionant com un dels motors de l’estat espanyol i de l’eix mediterrani, tot captant importants inversions.

Que un pressupost de la Generalitat depengui de la CUP fa riure per no dir plorar. El conseller d’Economia s’ha vist obligat a retirar projectes importants per tal de no trepitjar ulls de poll cupaires. I veurem què passa en una qüestió delicada com les polítiques que afecten als Mossos d’Esquadra. La CUP té la paella pel mànec i el govern haurà d’empassar-se els gripaus que facin falta. Aragonès i Giró hi estan disposats. Actuen en pla partidista, sense pensar en la globalitat del país.

ERC negocia a Madrid amb el PSOE de Pedro Sánchez, però ignora el PSC a Catalunya. I es una llàstima perquè acords puntuals amb el partit guanyador de les eleccions catalanes atorgaria credibilitat i confiança als sectors financers. Però això no ho contempla el president de la Generalitat. Li manca superar aquelles pors alhora d’assumir responsabilitats de les quals parlava Jordi Pujol. Malauradament Catalunya continuarà perdent oportunitats, però els ciutadans ja s’hi ha acostumat i en viuen al marge.