És recurrent trobar-se al món real la gent que hem conegut per xarxes socials (això que anomenem desvirtualitzar, tot i que el concepte és equívoc) i parlar de les diferències entre personatge i persona: resulta que rere aquella identitat digital antipàtica i agressiva s’hi amaga una persona sensible i empàtica, o a l’inrevés, resulta que individus que a les xarxes ens fan riure o en desperten complicitat a la vida són uns autèntics imbècils. Algun dia s’hauria de fer un estudi a fons d’aquesta assumida ambivalència entre la persona que s’és i la que es vol mostrar. Però mentrestant hi ha un fenomen del qual es parla menys però que s’ha agreujat des de la pandèmia. Són la gent que ja coneixies i que, veient com actua i s’expressa a les xarxes, t’acaba caient malament. És a dir, gent amb qui et duies bé, que et semblava propera i raonable, que quan tecleja es transforma en una successió de clixés moralistes, per exemple, que aprofita qualsevol ocasió per corregir i matisar el personal; que exerceix una superioritat intel·lectual calculadament continguda quan et parla cara a cara, o que té la seva identitat digital com el pretext per a un desplegament de megalomania que arriba a enrojolar de tan persistent i autoconscient. En el fons, tot plegat respon a una mateixa disjuntiva: si ets dels que creus que tot ésser amaga un costat positiu o, per contra, ets dels que mai no et creus del tot que una persona sigui tan bona com sembla. Probablement no existeix la màscara que li suposes, sinó que a la vida havia après a aparentar una cosa completament diferent. El que veus a xarxes és, doncs, la persona que realment és, però a vegades tendim a confondre mirar els ulls d’una persona amb conèixer-la. Una bona prova és que ens referim a aquelles i aquells que ja ens havíem trobat al món real com a persones que «coneixíem». Per això, per més al·lèrgic que se sigui a les màscares virtuals, s’ha de reconèixer que aquestes, amb tots els seus defectes, també ens han ajudat a revelar unes quantes veritats sobre éssers que ens havien convençut d’una cosa que no són. Les xarxes socials s’acaben erigint en un mapa de veus que generalitzen per esport, que jutgen sistemàticament les actituds dels altres i que es creuen melics del món en el moment que menys els necessitem. I clar, després quan te’ls trobes no pots deixar de pensar que, mentre et parla, està perpetrant mentalment algun dels seus sermons.