L’arribada de la covid-19 ha vingut a aguditzar les diferents crisis que, com a nines russes, se superposaven abans de la pandèmia. La mediambiental, l’alimentària, la social i de cures s’han fet encara més profundes aquests mesos com a producte de l’emergència sanitària però sobretot per la crisi econòmica i social que se n’ha derivat.

Milions de persones a tot el món han caigut sota el nivell de la pobresa i les que ja ho estaven es troben molt pitjor. Oxfam alerta que les morts provocades per la gana superen les del coronavirus i que si no fem res per evitar-ho, condemnarem milions de persones a la mort per inanició. Les darreres xifres de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN) constaten que el 26,4% de la població espanyola està en risc de pobresa o exclusió social i que l’objectiu de reduir-la a l’11% el 2030 es torna un objectiu cada cop més complicat d’assolir.

La crisi derivada del coronavirus ha fet més palès el que ja vam aprendre de la del 2008, que va ensorrar les premisses que proclamaven les bondats del capitalisme no regulat i de la seva suposada capacitat de proporcionar riquesa a totes les capes de la població. Ens ha recordat també fins a quin punt el benestar i el suport de la ciutadania depenen de l’Estat i d’un sistema sanitari públic de qualitat, de prestacions que ens protegeixin en els moments de necessitat. També de quines són les conseqüències d’aprimar i debilitar els nostres serveis públics com ha passat a Catalunya durant la darrera dècada.

Davant d’aquesta situació, el desafiament de les esquerres és com construir un socialisme que respongui a tot això, un socialisme que protegeixi i que ens permeti sortir de la crisi global en què ens trobem immersos. Al nostre favor tenim el fet que termes com protecció han tornat a adquirir prestigi en el discurs polític i en la societat, on una de les frases més repetides ha estat «protegeix-te i protegeix els altres». Hem aconseguit que les vacunes hagin estat administrades únicament amb criteris públics i fins i tot materials com ara els equips de protecció individual (EPI) s’han considerat béns d’interès públic.

Després de diverses dècades en què la protecció social va ser titllada de paternalista i de ser un obstacle per a la llibertat i la innovació i un impediment per a la millora de les condicions socials, la màxima de Hobbes al Leviatan sobre que la seguretat i la protecció són l’essència mateixa de la política i el govern, tornen a estar de moda. Just en un moment en què els elements de l’Estat de Benestar estaven qüestionats, les demandes de protecció social davant de les dificultats econòmiques adquireixen una rellevància renovada.

Les esquerres necessiten impulsar polítiques de protecció que combatin la sensació d’inseguretat d’aquelles capes de la població que s’han vist desprotegides com a conseqüència de la globalització i el capitalisme no regulat i que se senten atretes pels cants de sirena de l’extrema dreta que proposa com alternativa el replegament identitari.

La construcció del socialisme, entès com una forma d’organitzar la societat garantint la igualtat política, social i econòmica, ha d’estar orientada a la protecció, una que proveeixi com a mínim una seguretat econòmica bàsica per a tothom, garantint estàndards de vida i seguretat a les classes treballadores i més vulnerables que estan patint de manera més aguda les conseqüències de la crisi i de la pandèmia.