Per fi anem veient què hagués estat la republiqueta que ens van voler endossar. Seria un lloc idíl·lic on ningú es queixaria. Literalment, a més, perquè estaria prohibit. Primer, a Xavier Rius l’expulsen de les rodes de premsa del governet per impertinent i fins i tot l'acusen de masclista, com si els masclistes -que no ho és- no tinguessin dret a preguntar, i no diguem dels impertinents. Ara, Gabriel Rufián es nega a respondre les preguntes d'un periodista perquè no li agrada la ideologia del seu medi, i es queda tan ample (de nou, literalment). A alguns els sorprendran aquestes actituds, no a mi, que ja en les últimes eleccions, JuntsxMordassa, o com es diguin avui, em va negar l’entrevista a la seva candidata. De fet, ni tan sols va ser una negativa, sinó que molt en la línia de la valentia del seu líder fugat, en lloc de reconèixer el veto em van anar donant llargues fins que ja s'havien celebrat les eleccions.

La republiqueta que pretenien imposar-nos hauria sigut el primer país d'Europa occidental en el qual només tindrien dret a fer preguntes al governet i als partits que el formen, els periodistes pilotes i llepaculs, que, això sí, a Catalunya són legió. Res de qüestionar accions de govern en l’improbable cas que existissin, res d'indagar per què l'ara conseller d'Economia quan era directiu de La Caixa va voler portar-la fora de Catalunya, res de preguntar per què es continuen apujant el sou, res sobre els emails que acusen de corrupció a tota una presidenta del Parlament. Les rodes de premsa es dedicarien exclusivament a preguntar el que de debò interessa als ciutadans.

- Senyora Artadi, li han dit alguna vegada que aquest modelet que llueix avui li queda diví?

- Moltes gràcies, és que vaig aprofitar la meva visita setmanal a Waterloo per a passar per París. Alguna altra pregunta?

Després de cada resposta, els periodistes degudament acreditats es posarien dempeus a aplaudir i a cridar «guapa!» o «guapo!», depenent del sexe del compareixent, «guapi!» en els casos de dubte.

Ja n’hi ha prou de tanta crispació. La republiqueta, segons deixen entreveure els qui van somiar amb ella, seria un oasi de pau i tranquil·litat. A costa de la llibertat de premsa, cert, però aquesta llibertat ja l'estan decapitant ara, així que no notaríem diferència. Fins i tot sense republiqueta, anem pel camí de ser la primera autonomia on als periodistes impertinents se'ls prohibeixi treballar. Un, en la seva innocència, creia que si no ets impertinent, no ets periodista. El governet m’ha fet entendre que si no ets llepaculs no mereixies ser periodista a Catalunya.

- Senyor Vivales: digui'ns una cosa bonica, porfa, porfa, que és per a TV3.

- Espanya feixista!

I vinga aplaudiments i bravos i visques dels periodistes.

A Catalunya un es fica en política per a viure bé a costa dels il·lusos. Però viure bé no és només qüestió monetària. Els bons sous, elevades dietes i possibilitat de col·locar familiars i amics en algun càrrec estan molt bé, però no són res si no es completen amb la tranquil·litat de saber que ningú podrà preguntar res que un no tingui ganes de respondre.