Un manresà bancari de professió, a qui li agradaven la Costa Brava i les havaneres, es va comprar un apartament a Palamós. «No és només per gaudir-ne durant les vacances, també és el meu pla de pensions, i em farà falta perquè el sistema públic és insostenible i no trigarà a col·lapsar». Això m’ho va dir fa més de trenta anys, quan ell estava en la quarantena; va morir fa un any i mig –massa jove– sense haver vist el col·lapse de la Seguretat Social, els beneficis de la qual va ser a temps de gaudir. Això sí: en tots aquests anys va tenir ocasió de presenciar unes quantes onades de pessimisme generalitzat que donaven la raó a les seves malfiances. Cada pocs anys l’àlgebra que combinava les dades de la demografia i l’economia oferia resultats amb signe negatiu. Si no em falla la memòria, els primers articles sobre la fallida inevitable del sistema els vaig llegir la segona meitat dels anys setanta el segle passat. Ara ens trobem davant una altra onada. Coincideixen la decisió política de garantir el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, una inflació elevada que apuja el cost d’aquesta decisió, un creixement de l’economia menor de l’esperat, una dinàmica demogràfica que apropa a la jubilació una gran massa de població amb dret a pensions elevades, i uns nivells de deute i dèficit causats per la covid que limiten el marge de maniobra de l’Estat. La conclusió general és que això s’enfonsa i que cap alternativa no és indolora. Apujar les cotitzacions és polèmic, retallar les pensions té un gran cost electoral, i injectar diners dels pressupostos generals no tant sols els desequilibra sinó que la policia financera de Brussel·les trauria targeta groga i amenaçaria amb privar-nos dels anhelats fons europeus, sobre els que s’ha construït tot un edifici de prosperitat imminent. Per tant, semblaria que ara sí, ara això s’enfonsa. Però s’ha enfonsat tantes vegades que un s’inclina a aplicar-li la dita sobre patir una mala salut de ferro.
