La cimera de Glasgow al marge, portem unes setmanes en què les noticies centrals de tota Europa giren al voltant de la por per la potencial carestia energètica, ara que ens anem endinsant en l’hivern real. Espanya, i Catalunya encara menys, no és l’excepció a la regla. Si de Barcelona i de la mà d’en Pere Duran Farell va sorgir la idea i el projecte d’importar gas de Líbia i posteriorment d’Algèria per expandir la seva canalització per tot Espanya, fet que li portà no poques confrontacions amb el règim franquista, ara ens trobem que el conflicte permanent entre aquest últim país i el Marroc per la possessió del Sàhara sumat a l’error geopolític del govern espanyol (socialista-comunista amb tics revolucionaris) de donar asil i assistència mèdica al líder del Polisari, en cerca i captura per l’Audiència Nacional, ens ha deixat amb un únic gasoducte dels tres existents.

Polònia i Alemanya per dependre (en part) del gas que Rússia controla, Regne Unit per abandonar la UE amb els seus somnis imperialistes, i Espanya per les raons que explicarem tot seguit, són els estats que més temen l’arribada del fred. Aquí, en assenyada conceptualització d’un del grans del periodisme actual, l’Enric Juliana, «l’àtom és tabú, el gas està en mans d’Algèria i les renovables provoquen protestes». Cert!. El Pla Zapatero sobre l’energia verda va captivar al president Barak Obama que el posà com a exemple a seguir per evitar l’escalfament del planeta Terra, però no passà de ser una idea que apilonà projectes eòlics mai no autoritzats. A Catalunya, entre l’executiu espanyol i el Govern de la Generalitat, en tenim uns quants molts d’apilonats en el passadissos d’una administració carca i inepte.

Aquest és el país del no a tot. Com deia encertadament el president Pujol, «tothom vol tenir un hospital a prop de casa seva, però cap municipi no vol tenir una deixalleria». La solidaritat que pot donar-se quan la propera edició de La Marató de TV3 és per a lluir. És allò de l’estètica d’Unamuno referida als catalans però traslladada a un mitjà audiovisual. Una germanor de fireta, repugnadament falsària, mentre no coneixem als veïns de l’escala. És l’antiga almoina de cèntims de pesseta oferta a la missa de dotze pels rics del poble passada pel laïcisme i potser abans ensabonada pel llacisme puigdemontista. Ves a saber!, però no té res a veure amb les necessitats reals d’un país pobre en recursos naturals, com també ens deia Pujol. Recordin la MAT i les protestes que aixecà. Estava en joc tota la Costa Brava. En concret, que l’electricitat comprada a França hi arribés amb suficiència i seguretat, però uns quants embogits varen tenir en escac i quasi mat a tot el govern de Catalunya durant mesos i més mesos. Alguns del seus líders, callaren una vegada se’ls comprà econòmicament mitjançant indemnitzacions més elevades que les previstes inicialment. Aquest és el país que tenim: el de la carnavalada. Tant fals com un «duro sevillano».

Doncs bé, ha arribat l’hora de plantejar-nos el següent: Espanya i, conseqüentment, Catalunya ha de ser autosuficient en matèria d’energia. La precisen tots els sector econòmics, de manera significativa la indústria, però també els serveis. El mateix succeeix amb les cases, o és que volem tornar al temps del «burro» per escalfar els llençols abans d’anar a dormir, de les llars de foc per produir calor i cuinar, i d’espelmes i quinquers per veure’ns-hi quan la nit substitueix al dia? Les generacions que per edat em segueixen, que ja són més que aquelles que m’antecedeixen, han viscut massa bé a redós de l’estat del benestar i de la democràcia. Viuen en la indulgència plenària. En la inòpia i en la ignorància volguda. Però escrit per molts es troba que els hi arribarà el dia en que s’hauran d’espavilar. Odiaran llavors formar part de les moltes generacions que no passaren la postguerra, que tot els hi fou regalat i que per arrodonir el dia cremaven contenidors, se n’anaven de marxa i vivien botellots tot insultant quan no apallissant a la policia i fotent-se de les madrenes de torn.

En conseqüència, seria desitjable que els ecologistes d’exposició paleogràfica s’empadronin a Albanyà com a neorurals, s’implantin parcs eòlics i es construeixin noves centrals nuclears. I que els governs, tots, començant pels municipals, endrecin el «no a tot» que tan sembla agradar i ens aïllin del número d’individus funestos que viuen en la penúria intel·lectual i que sobrats van de recalcitrants energúmens que ni fan ni deixen fer. Un llast per al progrés de la societat. El «no a tot» el pagarem molt car.