Per si les mosques, aquesta setmana he baixat el passaport Covid al mòbil. No fos cas que per entrar a Montilivi, a un restaurant o a l’Auditori d’aquí a quatre dies te’l demanin. El document ja està guardat, però fer-ho no va ser fàcil. Maleïdes contrasenyes. Havia oblidat la de «La meva salut».

Pel cap baix he de tenir memoritzats prop d’una desena de codis d’aquests que carrega el diable. El del mòbil, el de l’ordinador de la feina, el de l’ordinador i la tauleta de casa, el del banc i les targetes, el de Salut, el dels canals de pagament, un que et permet entrar a les dades de l’escola... Tot Déu et demana ara un correu i un codi, i tu ja no saps què més posar-hi. N’hi ha, a més, que són exigents i el que proposes d’entrada no els va bé, i et demanen més caràcters, o que combinis números i lletres, i fins i tot, algun signe de puntuació. He arribat a la conclusió que el millor serà escriure’ls tots en un paper i guardar-lo sota el coixí, com el tresor més preuat.

Superat aquest esglai, un altre. Gentilesa de l’Agència Tributària catalana que, ves per on, sí que existeix. Et claven 14 euros per la cara amb l’excusa del cotxe i la contaminació i no sé què del CO2, i es queden tan amples. Uns altres a qui també els carrega el diable.