Jaume Giró deu ser l’únic que ha passat per la porta giratòria al revés de la resta. El conseller d’Economia és un home d’empresa que ha aterrat a la política, probablement en el pitjor moment. Les coses no són gairebé mai com un se les imagina i dubto que a ell li hagués passat pel cap, mentre estava representant grans societats, que algun dia hauria de negociar amb la CUP uns pressupostos de la Generalitat. És encomiable com interpreta el paper que li ha tocat jugar i se li ha de reconèixer l’esforç monumental per intentar convèncer una gent que saben molt bé el que han de fer, fins i tot molt abans que les coses passin.

La CUP és la CUP. Tothom sap que els cupaires tenen la decisió i que esgotaran tots els límits possibles per fer-la pública perquè els interessa que sembli que aguanten el mànec de la paella. En bona part és així des del moment en què van ser necessaris per articular una majoria independentista. Siguin més o menys diputats, són determinants si el missatge que es vol llençar a la ciutadania és el de la unitat.

Aquesta és la qüestió. La imatge; el relat que necessiten ERC, JxCat i CUP en cada moment. ¿O és que algú creu que Artur Mas va fer un pas al costat -més aviat a l’abisme- per responsabilitat? ¿No seria que aleshores ja era inimaginable trencar el miratge de la unitat independentista? Una unitat que mai ha estat perquè els interessos d’uns i altres són xocants, especialment entre Esquerra i Junts; mentre els tercers semblen sempre uns convidats de pedra, quan en realitat són l’àrbitre que dona la pilota a qui vol.

Giró ja no sap què fer perquè sembli que vol convèncer els antisistema integrats al sistema. Fins i tot ha recorregut als seus orígens per convèncer-los que no estan tan allunyats, que no són tan diferents. Però de res ha servit perquè les condicions per aprovar els comptes són impossibles de validar, o algunes les acceptaria només ERC i d’altres només Junts. És el joc a què estan sotmesos per continuar amb la mentida de la unitat de l’independentisme. I si al final la CUP dona el vist-i-plau, no serà per responsabilitat, ni per garantir cap essència; serà només perquè els interessa que així sigui, i mai sabrem per què.

Les tensions del triangle es donen perquè les tres forces volen dominar la foto. La imatge fixa, la que no es mou, la que domina l’ull i el cervell de qui la mira amb més o menys atenció. I els tres pretenen que l’observador l’analitzi només amb el filtre que cada un d’ells li posa al davant.

Mentrestant, Comuns i socialistes fan la guerra cada un pel seu costat, intentant semblar la força salvadora, que no deixa que fracassin els comptes, que garanteix el progrés de Catalunya. Però és només imatge, de nou la imatge. Es tracta del «semblar que...» per construir un altre relat, el que els interessa als dos partits en el moment actual i en el futur. Igual que fan Esquerra i Junts. Volen evitar pactar amb els socialistes i amb En Comú Podem, no fos cas que pugui ser utilitzat en contra seu.

Només és política, malgrat que en altres ocasions, en ple procés i amb anterioritat, ja s’han fet gestos en aquest sentit i no ha passat res. Algú recorda l’acord a la Diputació de Barcelona? JxCat i PSC hi estan governant des de principis de mandat i no han pagat cap factura, més enllà que en comptades ocasions algú ho recorda en una tertúlia. O el pacte del Majestic? Aquell que van signar CiU i PP, Jordi Pujol i José María Aznar, investidura a canvi de decisions que havien de beneficiar Catalunya.

Són moments en els quals algú va decidir entrar per la porta giratòria al revés. Potser ha arribat el moment de tornar-ho a fer i si així és, no passarà res. Tal dia farà un any i aquest «relat» tan cobejat per tots deixarà d’estar en mans de la CUP.