El deteriorament de l’economia global continua evolucionant. El desordre mundial provocat per la pandèmia no es resol i, fins i tot, semblaria que s’accelera, realimentat pels mercats financers que cauen en la temptació de l’especulació. En un sistema controlat, una davallada del paràmetre a controlar ve seguida d’un rebot de menys magnitud que la caiguda; encara li succeeix una nova caiguda de menys magnitud, i una petita pujada, que ja estabilitza el fenomen. Doncs en el moment actual no sembla pas que les caigudes i els rebots estiguin sota control, perquè enlloc de frens hi ha acceleradors del moviment.
Aquesta setmana he llegit un article que aporta una informació que potser se’ns escapa sovint. Explica la raó per la que els fabricants de cotxes han perdut els xips durant la pandèmia. Quan es va aturar la fabricació de cotxes, aquests van deixar de comprar xips. Tots? No pas tots, els fabricants de cotxes elèctrics, que utilitzen xips més avançats que els cotxes de combustió, van continuar comprant. Així que els fabricants de xips van desviar la seva producció cap a satisfer mòbils, tauletes, videojocs, ordinadors portàtils, aparells altament demandats durant la pandèmia. Van decidir fabricar els xips més sofisticats, que els donaven més futur i van deixar els xips més senzills, amb menys marge comercial. Vet aquí que, una vegada que l’economia va intentar retornar a la normalitat no va poder perquè les prioritats dels actors econòmics ja no eren les mateixes.
Aquest efecte passa sovint: el món evoluciona de forma permanent, encara que una part s’hagi aturat. S’assembla al principi d’incertesa de Heisenberg, que diu que no és possible conèixer la posició d’una partícula quàntica perquè, quan la vols conèixer, la mous i canvies la seva posició. Recordo el que va passar amb l’atac de les Torres Bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. A la Vall de Camprodon venia un turisme de caminar europeu: feien una ruta a peu, s’allotjaven en hotels i les maletes anaven d’un hotel a un d’un altre poble per carretera. Era un bon turisme, amant de la gastronomia i del país. Doncs bé, degut a l’atac de les torres bessones la gent va deixar de viatjar en avió almenys un any. Quan es va restablir la normalitat anys després, aquells turistes ja no van venir a la Vall de Camprodon i van anar a l’Alta Ribagorça. Havia aparegut un competidor nou i ningú se n’havia adonat, perdent així el mercat.
El món es mou molt ràpidament, per la qual cosa cal tenir reflexes i actuar per contrarestar aquests efectes. Durant la pandèmia hem vist com molts treballadors de l’hostaleria van anar a l’atur, o molt temps amb ERTES, de forma que, quan van haver de tornar a treballar no es van voler reincorporar perquè havien descobert que hi ha altres feines millors, o que sense treballar es viu bé. La mateixa cosa la veiem ara amb els conductors de camions.
El que passa al món del cotxe també és la fi d’un model que es va engegar en els anys 90 d’esprémer els proveïdors, fins el punt que els fabricants no tenien estoc de peces, sinó que el tenien els proveïdors i aquests les anaven subministrant a mesura que els cotxes les necessitaven. Va ser el model de «super Lopez», un famós executiu del sector de l’automòbil. Doncs bé, aquest patró té els números per haver-se acabat. Aquest model de Just in Time és rígid, de difícil adaptació als canvis, i avui el que cal és molta flexibilitat per adaptar-se a la nova situació. Amb els xips, Tesla té menys problemes perquè el seu cotxe pot canviar-lo i programar amb poc temps, cosa que els cotxes de combustió no saben fer.
El nou desordre mundial provoca molts desastres i mals al teixit econòmic, però alhora aporta oportunitats perquè el transport mundial s’ha encarit notablement i ha deixat de ser fiable. La nova situació també ens porta a un temps llarg amb preus del gas i de l’electricitat alts, cosa que obligarà als fabricants a pujar preus i a adaptar els productes perquè el consumidor pugui continuar comprant.
El que és interessant del nou escenari de l’economia mundial és que, si et despistes, has perdut el mercat i la oportunitat. Això mateix és el que ens està passant amb les energies renovables. Discutint si aquí no i allà tampoc, les energies renovables han anat a Aragó, com també una bona part de la indústria. Si continuem així, aquestes renovables s’emportaran la generació d’hidrogen i potser també la nova química derivada de l’hidrogen.
És un error greu quedar-se aturat, immòbil, durant un moment de gran canvi. Les decisions són difícils de prendre, cert, ho explico aquestes darreres setmanes quan dic que els plans estratègics abans eren per 10 anys i avui canvien cada dia, però el que no es pot fer és no decidir, esperant que tinguis el panorama aclarit: llavors ja no tens la oportunitat perquè te l’ha pispat algú altre.
Si al món de les empreses això és difícil, al món públic, on tothom vol tenir opció de dir-hi la seva i on sovint el coneixement no és l’idoni per prendre decisions, esdevé impossible. Així que, anem-nos preparant per perdre de forma continuada bones oportunitats per construir més teixit econòmic. Entretant anirem perdent els aspectes que queden obsolets per la nova economia i pels nous actors en el mercat mundial. El baix nivell de l’administració i de la política fan del tot impossible l’adaptació de Catalunya als nous temps: ni millorarem la formació dels joves, ni farem els deures en renovables, ni facilitarem que l’economia inverteixi en disminuir el consum energètic. Hem deixat el lloc de la guineu, com diu la dita, i altres l’ocuparan, molt més llestos que nosaltres.
