De tant en tant, com un bon costum que no s’ha de perdre, convé fer una escapada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No sols per la vista impagable que té de Barcelona, gran esquer de turistes i badocs, sinó sobretot perquè té tants tresors per descobrir que mai no te’ls acabes. Una bona manera d’anar-los veient és agafar a cada visita només un període de la nostra història de l’art, per assaborir sense empatx, a petites dosis, un tresor impagable. I una altra bona manera és apuntar-se a les exposicions temporals, que sempre et revelen una mirada o una història inesperada.

Ara mateix, i encara fins al febrer de l’any vinent, n’hi ha una que no us hauríeu de deixar escapar. Porta per títol El Museu en perill! i ens explica els riscos que va córrer l’art català durant la Guerra Civil i els esforços d’unes quantes persones providencials per preservar-lo. És un altre episodi ben desconegut d’aquell conflicte sagnant que va traumatitzar els nostres pares i avis i que, tants anys després, encara té tantes facetes mal resoltes.

Doncs sí: l’alçament feixista del 18 de juliol i l’esclat de l’onada revolucionària que va venir després van posar en evidència la urgència de preservar el patrimoni artístic públic i privat. Com ja sabem prou, a cada poble i ciutat es van fer autèntics disbarats, propis d’un país inculte i bàrbar, i sort n’hi va haver, en molts casos, d’algunes persones i de petits col·lectius que van fer tot el que van poder per, almenys, pal·liar els efectes del desastre. Però és que el Museu de Montjuïc tenia des de l’any 1934 una concentració del bo i millor que el talent del país havia estat capaç de crear des de temps remots. I de moment, com a primera mesura, la Generalitat va engegar una complexa i delicada política de salvaguarda, concentrant obres i col·leccions d’orígens diversos. De seguida, però, es va veure que el perill de la guerra i els bombardejos feixistes obligaven a organitzar la sortida de les col·leccions d’art reunides al Museu per mirar de protegir-les en dipòsits especialment preparats, lluny de qualsevol zona de risc. Això és el que explica, amb brevetat i amb una didàctica excel·lent, l’exposició que avui us recomano.

Al capdavant d’aquesta acció de salvament, com és natural, calia una ment preclara que dirigís aquell petit exèrcit de defensors del nostre patrimoni. Aquest lideratge va correspondre per fortuna a Joaquim Folch i Torres, germà del cèlebre autor de les Pàgines viscudes del Patufet, impulsor i primer director del Museu d’Art de Catalunya. Ell va anar al davant d’una llarga itinerància de les obres i col·leccions que va començar amb les sortides des de Barcelona cap a Olot i després cap a dipòsits de l’Alt Empordà, així com d’una iniciativa excel·lent que va permetre aprofitar les circumstàncies del trasllat per muntar una gran exposició de l’art català medieval al Jeu de Paume de les Tulleries de París. No cal dir que, acabada la guerra, el franquisme va «premiar» l’obra benemèrita de Folch i Torres amb condemnes i repressió que li van suposar penalitats, presons i el pacte de la fam.

No es va salvar tot, però Déu-n’hi-do. La prova és que encara avui podem visitar-ne la major part, segurament la més valuosa. I, tot recorrent aquelles sales, sentir l’orgull de la nostra aportació al patrimoni artístic universal, que hauríem de saber valorar com es mereix.