La fruita del codony l’he ignorat tota la vida, atès que en el meu poble només hi havia un codonyer, el de la casa del meu amic Clemente. El codonyer i el caqui no es comercialitzaven o jo no tinc cap constància de veure’ls a la venda a les verduleries. Davant de la casa dels pares hi ha un majestuós caquier que mai cap veí en va agafar els fruits, al final amb totes les fulles caigudes només romanien penjats els caquis com globus lluminosos xinesos. Un arbre surrealista sense fullaraca a les branques i carregat de fruits ataronjats.

L’arbre del meu amic situat a l’entrada de la casa era rústec, d’uns tres metres d’alçària i de branques tortuoses, carregades de fulles ovades, peludes al revers i al tombant de l’estiu mostrava uns petits i grocs globus d’aspecte piriforme, anomenats codonys. Floreix a finals d’abril i s’escapa de les glaçades tardanes; com que és un arbre robust resisteix bé els freds hivernals. Sempre s’havia cregut que l’origen del codonyer era la Xina, però s’ha desmentit: va créixer a l’Iran i al Caucas.

En Clemente ens explicava que la seva mare, la Marieta, dels codonys, malgrat que la pela és tomentosa i la polpa groga, en feia una confitura molt saborosa de color granat, però mai ens va convidar a tastar-la. Anys després la vaig tastar amb el nom de codonyat, que s’aconsegueix afegint molt de sucre o mel a la fruita per anul·lar-li el seu sabor aspre i àcid. De beguda del codony no se n’elaborava en el meu poble, sí en altres comarques com el Baix Empordà. Segons m’ha comentat el meu amic, en Miquel, que d’aquestes coses en sap un munt, la gran majoria de cases pageses feien licor codonyac i algunes encara en fan; el beuen a les postres acompanyat de melindros o bunyols.

Les branques tendres del codonyer són flexibles i dotades de tenacitat i eren les preferides per fer vímets que s’emprava abans per a fer recipients i petits mobles. Aquesta característica de la branca és l’origen del nom castellà de l’arbre membrillo, diminutiu de mimbre.

Des que visc al Baix Empordà envoltat d’horts, oliveres, pomeres i vinyes, he recuperat el ple contacte amb la natura agrícola i fruitera. La vida m’havia emportat a residir a Girona entre edificis i carrers, ara, per contrast, el meu veïnatge és el paisatge rural i he après noms d’arbres conreats que ignorava i dels quals mai no n’havia sentit parlar mai, com el server.

Deixeu-me que us parli del server o servera (un arbrer fruiter). El meu veí que té horts i moltes oliveres, ahir, va tallar el server, que feia ombra als cultius. El conservava per una qüestió sentimental, l’havia plantat el seu pare mort fa anys. Li va doldre, però li feia nosa i ningú agafava els fruits, que arriben a la caiguda de l’estiu i que segons ell si no es coven són tan aspres que amb una sola queixalada et pot quedar la boca acerba durant tot un dia.

La servera és l’arbre que fa les serves. La serva, en forma de petita pera, es cull a la tardor i s’han de sotmetre a sobremaduració en palla perquè esdevinguin comestibles. A Catalunya i en altres comunitats és un arbre residual perquè no serveix per a res. Tanmateix els romans en feien una beguda alcohòlica de nom cerevisa i segons alguns etimòlegs d’aquí deriva la paraula cervesa.

Abans sí, quan eren pocs els arbres fruiters, n’hi havien molts i arreu perquè creix habitualment entre el nivell del mar i els 1.000 metres d’altitud (rarament fins als 1.400). Que era un arbre conegut i volgut ho demostra el que a les Illes Balears el poble de Son Servera va prendre el nom d’aquest arbre, la servera. En alguns països encara es conrea com a Turquia.

El codonyer és l’arbre fruiter conreat més antic que existeix en les terres catalanes, més que la poma, la pera i el caquier. Van ser els fenicis els que el van introduir a Catalunya com feren amb altres arbres, hortalisses i cereals. No es menja acabat de collir perquè és de sabor sabor aspre i astringent.

Gràcies a la meva amiga Fina Cuberta he sabut que en algunes masos hi havien codonyers; ella n’ha menjat al caliu i la seva mare també en feia el que llavors em dèiem membrillo o mimbrillo.

Per poder menjar el codony fet a la brasa s’hi ha d’afegir mel o sucre perquè el seu gust amarg el fa incomestible, però ella m’ha assegurat que si s’endolceix pot servir de postres i si no es feia així era com menjar un tros de fusta. Poca teca hi havia durant els llargs anys de caresties de després de la guerra i s’havia d’aprofitar qualsevol comestible per rústec que fos.

El sol del membrillo (1992) és una pel·lícula de Víctor Erice, El espíritu de la colmena (1973) i El Sur (1983) en la que el pintor Antonio López, representant cabdal del moviment pictòric hiperrealista, descriu una preciosa al·legoria en la que relaciona l’exuberància vegetal de l’arbre amb qualsevol creació artística: un continu procés d’avenç i retrocés, d’esborrar i reescriure, tatxar i pintar. Per què va triar un codonyer? Probablement per la bellesa de l’arbre i per reivindicar el seu fruit.

En el refranyer s’hi troba la dita: «El codony madurarà i el pèl li fugirà», aplicada a un noi que no té el seny complit per la edat, tanmateix algun dia el tindrà. Havia escoltat expressions: «codonys, codonys» o «pels meus codonys» pronunciades per un avi per evitar un mot malsonant.

Gràcies a la Rosario, una andalusa molt salada, vaig tastar per primer cop un postres deliciós: formatge amb codonyat.