La directora Jane Campion, la guardonada autora de pel·lícules com El piano o Retrat d’una dama, ha estat la darrera veu de la indústria audiovisual a criticar el cinema de superherois. Diu «odiar» aquests films i que ella «mai no en faria cap». Se suma, d’aquesta manera, a d’altres veus reconegudes com la de Martin Scorsese, que l’ha titllat de «parc temàtic» o Alejandro González Iñarritu, que el veu «de dretes». Arriba a semblar que donen subvencions o premis si llances exabruptes contra aquest tipus de cinema. És legítim que no els agradi, només faltaria, com també ho és lamentar que persones tan intel·ligents i talentoses caiguin en la temptació del reduccionisme amb el pretext d’una suposada intel·lectualitat. Primer, perquè parlar de «pel·lícules de superherois» com si fossin una realitat uniforme i sense autoria destriada, com si es tractés d’una única formulació narrativa, implica no haver entès absolutament del gènere ni dels seus arrels culturals. Hi ha patrons, sí, i fins i tot clixés que es reprodueixen amb insistència, però considerar aquestes pel·lícules com un tot és d’una ignorància preocupant. Negar el seu substrat cultural i adotzenar la seva qualitat és impropi de qui justament ha destacat per ser capaç de convertir l’art cinematogràfic en un mirall del seu temps i de les seves transformacions socials. El cinema protagonitzat per superherois recull una herència i, agradi més o menys, aquesta és decisiva per entendre algunes evolucions de la forma i el fons dels relats que ens envolten. Dir que totes són iguals i que totes són dolentes és com dir que si has vist una pel·lícula sobre un gàngster ja les has vist totes, o que llegit un mite grec, llegits tots.
El pitjor de les crítiques d’aquests grans directors és que, a banda de poc fonamentades, tenen aquest regust de paternalisme, de considerar aquest cinema com a invàlid per parlar del món que vivim perquè són «comercials» (com si ells fessin cinema perquè no el vegi ningú) o, pitjor encara, «per a tots els públics». Una vella mania, aquesta, la d’acusar tot producte que veus «menor» de ser «infantil», quan l’actitud de criticar per criticar és infinitament més pueril que qualsevol història sobre una persona amb poders. Sense oblidar que aquests atacs només van en una direcció: mai s’ha sentit ningú de Marvel o de DC dient que les obres d’aquests cineastes o de cap altre siguin «odioses» o un «parc temàtic». No ho fan per un concepte que, en termes culturals i també a la vida quotidiana, sovint no és recíproc: el respecte.
