Pere Aragonès ha exercit el seu poder passant per damunt de tots. Ha donat un temps als seus subalterns per fer la feina i quan ja n’ha tingut prou, s’ha deixat de romanços i ha fet el calia per obtenir el que volia. Junts ha quedat en ridícul i la CUP com uns autèntics enzes. Els consellers Giró i Puigneró han après la jerarquia, i el president comptable, al que li diuen gestoret, i troiko, per la seva ortodòxia, s’ha imposat sense miraments i jo diria que amb una certa crueltat. No ha mostrat cap pietat pel seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. Si guanya les properes eleccions serà de miracle. A la manera de Felipe González, que sacrificà sempre el PSC per pactar amb el president Pujol, Aragonès ha demostrat qui mana i que l’única agenda que li importa, i que farà prevaldre, és minuciosament la seva.
De tota manera, això no és cap sorpresa. Quan negocià la seva presidència amb Junts, cedí en tot el que Esquerra volia preservar –en especial Difusió, la secretaria que reparteix les subvencions als mitjans de comunicació– a canvi de garantir-se el càrrec. Ara ha fet el mateix i ha jugat fort, essent conscient de les poques alternatives que té Junts a empassar-se qualsevol cosa; amb l’afegit de fer veure que s’indignava amb el discurs de Joan Canadell al Parlament, quan el president és el primer que sap que aquest pobre home no és més que un bocamoll i un pallasso. Aragonès té la mala llet dels petitons, dels que sovint són menystinguts perquè no tenen una posada en escena que ompli l’espai. Aragonès té la paciència com a principal virtut. És venjatiu i letal. No és sanguini com Puigdemont ni estrident com Torra. No és un cínic com Mas ni té el magnetisme del president Pujol.
El 132è president de la Generalitat és de casa bona, mig franquista, de manera que no li cal fer el mec ni caure en el patetisme del poll ressuscitat. En té prou d’administrar el patrimoni i dedicar-se a les coses que li importen sense cap altra distracció. No és presumit, no necessita fer posturetes ni grans ovacions. En té prou de guanyar les batalles que planteja, que no són totes. No té escrúpols. Fa veure que els té per poder obrar encara més lliure de qualsevol lligam, precepte o càrrega. No és un histèric però no oblida les humiliacions. És més president del que sembla. Entén millor el poder que els seus predecessors al càrrec des del president Pujol. Per això Mas s’arrossega entre la irrellevància i l’embargament, Puigdemont vaga per Waterloo com un nàufrag de totes les derrotes i Torra és la vergonya més incontestable de la política catalana, sobretot per als independentistes que encara tenen dos dits de cervell.
Ben bé com ell, la idea que Aragonès té de Catalunya no és grandiosa, ni èpica, però està molt més definida que la buida i inflamada pàtria dels que l’acusen d’autonomista, i que no duu enlloc que no sigui la decadència i la destrucció de riquesa. La idea que Aragonès té de Catalunya s’assembla a la que té el lehendakari Urkullu del País Basc. Prefereix la gestió a la proclama, l’eficàcia a la gestualitat, sempre tan estèril.
Aragonès és pariodable. Això és veritat. Té una caricatura òbvia, de tan fàcil. Però al final el president de la Generalitat és ell i no els que se’n foten, i entre els que més el ridiculitzen i el menyspreen jo hi distingeixo els desgraciats habituals d’aquest país, que de tot ens donen lliçons i encabat la feina que tenen per arribar a final de mes.
Abusa de la retòrica feminista i ecologista i es veu l’extrema mandra que arriba a fer-li, i que ho diu perquè toca. Posats a fer concessions podria fer-ne d’altres, perquè aquestes no crec que li reportin cap benefici concret i en canvi el fan semblar insincer i poc intel·ligent. Si amb la seva mala llet política demostra que no és un acomplexat, assumint els dos grans tòpics de la correcció política, i d’una manera tan vulgar, mostra poca ambició intel·lectual i que no té el segment ideològic treballat. Més m’estimo un president endreçat, eficient i eficaç, que un que vingui a fer-me grans reflexions morals, però una mica de gruix endolceix de tant en tant la medicina i és eficaç contra el retrat esquemàtic i la caricatura.
Els que creien que Aragonès era un president de tràmit han vist com els entrava els pressupostos com un edema. M’ha fet riure bastant la fredor amb què ha procedit, i com tothom se li ha plegat. Els rebecs encara han quedat pitjor, perquè tothom ha pogut veure’ls rabiar en la seva impotència. José Zaragoza em va dir fa anys que, en política, quan t’enculen, és molt important quedar-te quiet i somriure, perquè si et mous i crides, no només perds sinó que tothom pot veure que has perdut. Aragonès ha empalat propis i estranys amb la seva aprovació pressupostària. Ha aconseguit el que volia, ho ha aconseguit ell sol, sense demanar permís, sense buscar cap consens, sense donar explicacions ni entrar en debats, i exigint un tipus de lleialtat que no és lleialtat sinó obediència. És una victòria però també un avís. Els que creien que era un titella s’han adonat que, pel cap baix, és l’amo del guinyol.
I la comèdia de la falsa majoria independentista, crec que ha sentit fins i tot més goig que jo fent-la saltar pels aires.
