Durant molts anys vaig ser primer mestre a l’escola primària, després al batxillerat i finalment professor a la Universitat. Durant molts d’anys ensenyava i a l’hora aprenia dels meus alumnes. Ensenyava com podia, amb paraules, imatges, actituds. Encara recordo els temps antics en què a l’acabar la classe esborrava la pissarra i desapareixia el vincle màgic que cada dia s’establia amb els que m’acompanyaven en el procés d’aprendre i ensenyar. Poc que s’ho imaginaven! Però sovint aprenia jo més d’ells que possiblement ells de mi. No podia ser d’altra manera davant d’un món multicolor, divers, trist o alegre, cridaner o silenciós.

Ulls, cabelleres i gestos sempre diferents, nois i noies que tard o d’hora hauran de lluitar per un món millor. Sempre recordaré algunes cares, ja no recordo cap nom. Amb el pas dels anys sovint passava que algun senyor o senyora em reconeixia i em deia: «jo he sigut alumne seu» o «vostè va ser professor meu». Quin goig més espontani i profund! Jo sempre els preguntava què feien i a on vivien. Contestessin el que contestessin, sempre em sentia satisfet i orgullós de que se’n recordessin de mi.

Sovint m’he preguntat que ha sigut d’ells i veient aquest món nostre tan addicte als diners, al poder, a l’èxit o les armes, em pregunto com s’han desempallegat. És en aquests moments quan em pregunto si no vaig equivocar-me al mesurar-los a tots amb el mateix raser o si potser vaig ser massa exigent amb alguns.

Em pregunto si el que vaig intentar transmetre (jo i milers de professors com jo arreu del món) podrà ser d’ajuda davant de la crisis de la COVID-19 i l’econòmica, l’atur, la desigualtat, el canvi climàtic o la dura transició a la sostenibilitat. Em pregunto si els ordinadors i telèfons mòbils m’han substituït o ho fan millor del que jo ho vaig fer. Em pregunto si ells i jo no estem encara ansiosos perquè acabi la classe, per sortir i veure si el món és com el que es diu a les aules o als llibres.

Personalment, no soc catastrofista, més aviat em considero optimista i crec (o potser millor desitjo) que no ens toqui una caiguda general i brutal del «sistema» o una guerra devastadora. Però del que estic ben segur és que tots el problemes tenen l’origen i el remei a les escoles i les universitats. Per favor, no permetem que caiguin en mans de la intransigència, de la desafecció, l’autoritarisme, la imposició i el foment de la desigualtat. Si fos així, em sentiria profundament frustrat i fracassat. No hi ha futur esperançador sense escoles per a tothom que formin una ciutadania universal, cohesionada en la seva diversitat, lúcida a l’hora de prendre decisions punyents i sobretot: humana i solidària. Ho podré veure?