Per començar haig de fer un aclariment sobre les paraules de Jordi Pujol responent Antoni Castells, conseller d’economia al govern Maragall, que va dir que Trias Fargas va rebutjar una oferta del govern espanyol perquè Catalunya tingués un concert econòmic com el dels bascos. Pujol va afirmar, indignat, que el que deia Castells era fals. A la transició es donava per certa la versió de Castells. A les seves memòries, Bricall explica que en una reunió on hi havia el ministre d’Hisenda de la UCD García Añoveros i els consellers d’economia del País Basc i de Catalunya, José Luis Uriarte i Trias Fargas, el ministre va oferir per Catalunya un concert com el basc i Trias Fargas el va rebutjar, versió que m’ha confirmat una font de la meva confiança. Segons diuen va al·legar que, en períodes de crisis, dubtava que fos bo per a les finances catalanes i que la Generalitat hauria de recaptar impostos, la qual cosa podia fer-la impopular. També és cert que cap partit de l’oposició va dir res en aquells moments, com si tots hi estiguessin d’acord.

La mania de reescriure la història sol ser deguda a la necessitat de justificar decisions preses o per donar suport a idees preconcebudes. És el que passa amb Pujol o amb els separatistes que reescriuen la història de Catalunya, fent-ne una versió que justifiqui les seves opcions ideològiques.

Òbviament això no passa solament a Catalunya. Ara mateix a Espanya uns diputats volen reescriure la història de la transició en la nova llei de memòria històrica. Venen a dir que la llei d’amnistia va ser una llei feta sota pressions del franquisme i així volen refer la història per poder denigrar la transició espanyola, parlar despectivament del règim del 78 amb l’excusa de que no es van castigar les transgressions de drets comeses pels franquistes. La transició va començar amb la llei de reforma política aprovada per les Corts franquistes (deien que es van fer l’harakiri), seguida, després de la legalització del PCE i les primeres eleccions, de la llei d’amnistia, dels pactes de la Moncloa i de la Constitució. L’hemeroteca de les Corts, deixa clar que va ser l’esquerra qui va impulsar la llei d’amnistia. La va defensar en nom del PCE un Camacho recent sortit de la presó i en nom del PSOE Txiki Benegas. Vaig consultar una font fiable i em va confirmar que Yolanda Díaz està indignada amb la revisió de la llei d’amnistia que defensen els de Podem. Les discrepàncies a l’interior de la part no socialista del govern no s’airegen i el paper del nou ministre de presidència pactant la revisió resulta desconcertant. Posar-se a remenar ara sobre aquest tema és més propi de progres amb mala consciència que de polítics seriosos. És voler refer la història per intentar justificar la idea preconcebuda de que la transició va ser un fracàs quan la realitat demostra el contrari tot i sabent que no tindrà cap efecte jurídic.

Mentre uns es diverteixen reescrivint la història a Catalunya vivim l’espectacle de la negociació dels pressupostos. Primer vam tenir la discussió entre els membres del govern que tenen projectes diferents i ara, a l’hora de buscar suports per aprovar-los, hem viscut un nou episodi. En una situació normal, el govern hauria intentat obtenir el màxim suport possible. Aquí la política de blocs fa que s’hagi marginat al PSC, el partit que va guanyar les eleccions i que s’ha mostrat obert en tot moment a dialogar. I després del cop de porta de les CUP (ja seria hora que deixéssim d’estar condicionats pels antisistema que han marcat l’agenda del procés), tot s’ha capgirat i hem vist un intercanvi de cromos entre ERC i els Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat i de Barcelona. Unes hores han sigut suficients perquè els Comuns s’abstinguessin en la votació al Parlament i Maragall en nom d’ERC, es desdigués del seu no als pressupostos de Barcelona. Haurem d’esperar a veure les conseqüències. Els de Junts han gesticulat molt però no deixaran el govern perquè tenen massa a perdre, perdrien els seients ben remunerats que ara ocupen alguns i a més podrien veure’s abocats a la irrellevància política si l’opinió els fes responsables de trencar el bloc separatista-

La pregunta és, el canvi de cromos serveix de veritat als interessos de Catalunya? Per una part aporta estabilitat en un moment que estan en joc els fons europeus tant a Catalunya com a Barcelona. Però ho fa a canvi de deixar de banda projectes molt importants com l’ampliació de l’aeroport o els jocs olímpics d’hivern i sense tocar lleis com la que impossibilita de facto l’augment de les renovables a Catalunya, per posar exemples rellevants. Per l’altre trenca el mite del 52% que l’independentisme ha utilitzat com a bandera, obrint la porta a majories no condicionades per la política de blocs que ha imposat el procés. Un interrogant important és el paper dels socialistes reafirmats com a oposició després de que els hagin marginat, tant ERC com els Comuns, a les negociacions. Són més els interrogants de futur que les certeses. Una darrera dada és el suport d’ERC als pressupostos de l’estat, obligada si volia continuar amb el diàleg amb el govern Sánchez. Assegurats els tres pressupostos i tot esperant les eleccions municipals, comença una altra història que haurem d’anar seguint. Un apunt, avui el problema més greu de la societat és la desigualtat i la pobresa. Veurem si els pactes ajuden a reduir-lo com molts desitjaríem.

Les aliances que s’han format entrellaçant ERC, Comuns i socialistes als diferents nivells poden semblar curioses. Com Pujol, ERC negocia amb Sánchez a Madrid mentre menysprea al PSC i pacta amb els Comuns. L’explicació és senzilla, el partit que disputa l’hegemonia als independentistes és el PSC, per això ERC intenta marginar-lo. La missió d’Illa és fer visible l’alternativa.