Fa més o menys mil anys, quan anava a l’institut –al Vives–, em vaig adonar que al 2000 (aleshores encara faltava molt, em semblava a mi) faria 27 anys. Aquell curs me’l vaig passar escrivint les mateixes paraules a tots els pupitres on em vaig asseure en algun moment: Any 2000 / 27 anys / casada i amb fills.

No ho escrivia com un desig, o com una certesa positiva que aquell era el futur que vindria. Ho escrivia com una manera d’afrontar un mal presagi, com per anar assumint una mena de maledicció que m’arribaria inexorablement i contra la que no podia lluitar. Recordo el neguit que aleshores em va produir tenir la certesa que aquell era el destí que m’esperava: casar-me i tenir fills. En aquell moment, més de trenta anys enrere, donava per fet que per molt que estudiés una carrera i em posés a treballar, no podia escapar-me d’acabar essent esposa i mare.

Va arribar l’any 2000, i tot el que va passar va ser que vaig complir els 27. Com a pitonissa no soc massa bona, ja ho veieu. He de confessar-vos que uns anys més tard vaig passar per l’experiència d’estar casada, però que no volia tenir fills ho he tingut (quasi) sempre clar.

Quan algú em pregunta si tinc fills i dic que no, sé que molt sovint vindrà una altra pregunta: «I per què no n’has tingut?». Hi ha una pressió social, instaurada i tolerada, per intentar convèncer les dones que hem de procrear. Vaig deixar d’anar al meu ginecòleg perquè en una revisió anual, quan jo rondava els 30, em va dir que m’espavilés o se’m passaria l’arròs. M’ho va dir així mateix, sense saber res de la meva situació personal ni sentimental ni econòmica. Em fascina que qualsevol se senti autoritzat a preguntar a les dones quan pensem tenir fills. Qui ens ha donat el dret a opinar sobre un tema tan personal i tan delicat com aquest?

He parlat d’aquestes intromissions salvatges amb amigues que, com jo, han decidit no ser mares. Totes coincidim en què hem sentit veritables barbaritats de persones que ens volien vendre les meravelles de la maternitat: «Els fills donen sentit a la teva vida» (Perdoni, però la meva vida ja té sentit, em sap molt de greu que la seva no en tingués abans), «Quan siguis vella qui et cuidarà?» (Bravo! No tindré fills, tindré cuidadors!), «I no has pensat en anar al psicòleg a veure si t’ajuda a canviar d’opinió?» (No has pensat en anar-hi tu a veure si t’ajuda a deixar de posar-te en les vides dels altres?), «No estaràs completa com a dona fins que no tinguis fills» (Valga’m Déu! Vaig per la vida mutilada!), entre moltes altres perles. La ja tradicional «Et perds una part meravellosa de la vida» estic segura que és certa, però he decidit renunciar a aquesta part per explorar-ne d’altres que m’interessen més.

Si a mi –que no tinc fills perquè així ho he decidit– m’incomoda i m’emprenya aquesta intromissió en la meva intimitat, no em puc ni imaginar com es deu sentir una dona que vulgui ser mare i no pugui quan el primer que passa li deixa anar l’odiós «a veure si espaviles, que se’t passarà l’arròs».