Vivim dies d’un gran desconcert. D’una banda hem anat agafant confiança i retornant a les pautes i rutines de la normalitat i de l’altra es congrien a l’horitzó amenaces serioses d’un repunt de la pandèmia. La COVID i la seva evolució ha esdevingut una referència, un termòmetre. Les dades del contagi i les seves fluctuacions ens assabenten de les variacions en el dia a dia i ens posen en contacte amb un temor creixent en una sisena onada. L’alt índex de vacunació és en un cert sentit un factor de tranquil·litat però per altra banda la pròpia dinàmica dels indicadors ens assenyala els riscos ben evidents sobretot en forma d’ingressos als hospitals i de malalts a les UCIS.
El temor de noves restriccions és ben present. Les dades conegudes de països europeus ens adverteixen seriosament del perill de fer passes enrere en aquesta presumpta normalitat que penja d’un fil. Àustria ha tornat al confinament, i Alemanya i França en graus diversos lluiten desesperadament amb la resistència a la vacunació i elaboren plans de contingència que passen també per restriccions diverses i per l’exigència ineludible del passaport COVID, el certificat de vacunació de la UE, que serà requisit per a qualsevol activitat social. Aquesta disposició ja ha arribat també a Catalunya.
El temor d’una nova onada ha començat a planar damunt de les expectatives de les festes de Nadal i algunes activitats massives i els sopars d’empresa i els sopars i dinars de famílies nombroses comencen a estar en entredit.
Això arriba quan encara no hem tingut amb prou feina temps d’habituar-nos a la normalitat. L’avidesa de normalitat ha fet que reprenguéssim sense gaire matisos les pautes de comportament social anteriors a la pandèmia. Ens hem relaxat amb la mascareta i hem baixat la guàrdia en pràctiques d’higiene bàsica que havíem implantat com un requisit indispensable.
M’ho miro des de Girona encuriosit i inquiet. Hi he pensat aquests dies al voltant del centenari accidentat del GEiEG i les diferents conseqüències que se’n derivaren. L’any estricte del centenari, 2019-2020, el Grup va encadenar els efectes del Glòria i de la COVID. Les instal·lacions van quedar malmeses i un cop arreglades quedaren molt temps sota mínims. Aquesta circumstància va fer que el centenari fos un centenari allargat, arrossegat en el temps, ben bé un parell d’anys. L’Exposició de la tardor de 2019, el llibre de la Història del Grup, el llibre sobre l’art contemporani i encara pendent de publicació, el llibre de fotografies que podria sortir abans de Nadal. I en paral·lel la represa de les competicions, de les activitats, de l’ús de les instal·lacions. El president Cayuela i els serveis de comunicació de l’entitat no paren de generar notícies de la normalitat; els èxits dels equips de rugbi o de bàsquet, els preparatius d’activitats per la primavera que ve. Una culminació d’aquesta normalitat, a tots els efectes, fou la tria del GEiEG com a pregoner de les Fires. Un pregó social; un pregó col·lectiu, un pregó sense un protagonisme especial de les individualitats, un pregó que va ocupar la plaça del Vi i els balcons de totes les cases que hi donen, amb sardanes i música i l’arribada d’elements simbòlics al balcó de l’Ajuntament.
Ho visc també des de ja fa ara uns quants partits a Montilivi en una temporada que encara va començar amb aforaments limitats i que ara ha assolit la plena normalitat. Ho visc amb goig i satisfacció veient la plaça de Sant Agustí plena d’activitat i m’omple de felicitat veure altre cop la plaça de la Catedral amb grups de turistes que s’escampen per tot el Barri Vell i el retornen a la vida. La Rambla, com les Ballesteries, carrers molt tocats per la pandèmia van veient com les botigues aixequen el cap i reprenen l’activitat reduint cada dia el número de persianes abaixades.
Cal també reconèixer que en un panorama més general en el camp de l’educació les escoles de primària i de secundària, en major proporció que la universitat, han entomat el repte amb responsabilitat i èxit.
És per tot això que em preocupa la precària normalitat que vivim i em neguiteja que tot encara estigui penjant d’un fil. Sé que les nostres autoritats sanitàries mesuraran molt bé les passes enrere que s’hagin de fer i que ho faran per imperiosa necessitat.
Però tement el moment de les noves restriccions que res no voldria tant com que no vinguessin mai no em puc estar de constatar que hem banalitzat una mica la pandèmia i que en els nostres comportaments socials massa sovint temptem la sort.
Mentre, m’adono que la sinuosa normalitat que es descabdella amb intermitències inevitables no serveix per aprendre les lliçons i per adaptar a un nou món i a una nova realitat les pautes de comportament.
I tampoc no sembla que les administracions i els serveis públics hagin après les lliçons d’aquests mesos llargs d’incertesa. Les freqüències i la puntualitat dels trens en graus diversos en els serveis de rodalies i d’alta velocitat sembla que es repengin en la baixa de la demanda per a no tornar-la a incentivar i reduir així l’ús del vehicle privat que ha esdevingut un recurs relativament fàcil –i car– durant la pandèmia. I en l’àmbit de les autoritats locals els seriosos avisos que sobre les dinàmiques socials i comercials, també turístiques, en temps de pandèmia s’han detectat no han servit per generar nous incentius de discriminació positiva per a facilitar la represa de l’activitat. No només això sinó que ni s’ha aprofitat l’ús de baixa intensitat de l’espai públic per a fer-ne una actualització i manteniment exemplars com ens ho posa de manifest de manera escandalosa la muralla i diversos parcs de la ciutat.
En definitiva si mai a l’alegria actual hi segueix una etapa de tancament ens doldrem de no haver fet els deures i ens costarà molt més que la primera vegada de mantenir una mínima disciplina col·lectiva perquè, malgrat les evidències, les rutines socials hi reaccionaran en contra.
