Per un instant llarg, dilluns va semblar que la notícia principal del dia era el gripau (sic) que es va haver d’empassar Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona. No negaré que era important perquè si l’etern candidat tenia alguna opció de ser algun dia alcalde, en aquell moment la va perdre quasi completament. Els que posaven el focus en la víctima col·lateral, volien desviar l’atenció d’allò que és veritablement rellevant; la decisió de Pere Aragonès d’agafar les regnes en la negociació dels pressupostos i les conseqüències que se n’han derivat.

El moviment del president de la Generalitat no neix amb els comptes de 2022, ni durant les negociacions del conseller d’Economia amb la CUP, ni tampoc quan aquests donen el cop de porta als nassos a Jaume Giró. De fet no és un moviment; és un pla que comença quan Esquerra s’adona que vol deixar de ser la joguina de Junts i abandonar l’acomplexament històric des de les èpoques de Jordi Pujol i CDC i fins a les múltiples marques, conglomerats i partits postconvergents.

Esquerra ha optat per provar un camí diferent del que va iniciar Artur Mas fa 10 anys i al qual el partit d’Oriol Junqueras es va afegir anant a remolc, malgrat haver-se declarat independentista molts anys abans que Convergència ni que fos només d’intenció. ERC ho va fer sabent que l’hegemonia convergent l’absorbiria. Però probablement era l’única opció que tenia en aquell moment: subrogar-se a totes les iniciatives de Mas per molt car que ho pogués acabar pagant. I així va ser fins que Aragonès, amb l’ajuda de Carles Puigdemont, va girar la truita a la Generalitat.

Només cal recordar l’ensarronada de Junts pel Sí que es va empescar l’aleshores president de la Generalitat perquè ningú li fes ombra, per adonar-se del paper secundari que els hi ha tocat representar als republicans fins fa relativament poc temps. De fet, el «pla Aragonès» de trencar la partida no comença amb Aragonès, sinó que l’inicia Junqueras en el moment àlgid del procés, aquella tardor de 2017, silenciant-se en les decisions estratègiques que marcava Puigdemont i enviant Marta Rovira a fer de cupaire.

Era l’inici de tot, encara que ningú ho digués. Els de Junqueras sabien que els caldrien moltes dosis de paciència per assolir el primer objectiu (la presidència de la Generalitat) i encara més per al segon (consolidar-se al poder). Per això necessitaven un còmplice que només el podien buscar fora de Catalunya. El PSOE i l’ascens imparable de Pedro Sánchez els hi va anar de perles i van aprofitar l’escletxa, cosa que els ha funcionat força bé, almenys de moment.

L’estratègia és imparable i l’objectiu és trencar els blocs per construir-ne de nous, que no seran estables -com els coneixem fins ara- sinó que es modelaran en funció dels interessos i les necessitats. Si els socialistes ho poden fer al govern d’Espanya, per què no els republicans a Catalunya? Pedro Sánchez els ha ensenyat el camí i ells n’han après amb rapidesa, mirant de reüll a allò que va fer Jordi Pujol durant anys. El pacte dels pressupostos amb els Comuns és només un dels primers passos i si a Junts no els sembla bé, sempre poden abandonar el govern, que no ho faran.

El d’aquesta setmana ja és el tercer cop de puny d’Aragonès. El primer va ser la negociació amb Junts per forçar l’acord de govern i el segon la taula de diàleg, dirigit també a Carles Puigdemont. Ara és doble: a Junts i la CUP, perquè entenguin el missatge del trencament de blocs. Ningú sap qui serà el destinatari del següent, però potser Salvador Illa hauria de començar a mirar per retrovisor, no fos cas que es converteixi en la propera víctima del president del govern.