El 29 de març de 2004 en una reunió a la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid on estaven presents Zapatero i Felipe González, s’acorda que José Bono viatjarà a Polònia, Itàlia, Gran Bretanya i els Estats Units per explicar als dirigents dels respectius països la voluntat de la retirada immediata de les tropes. Amb aquesta decisió, es tancava la via de la retirada pactada. La decisió va topar amb la disconformitat i irritació de l’administració nord-americana del President George W. Bush. El compromís adquirit tot just cinc dies abans amb el Secretari d’Estat Colin Powell quedava trencat.

José Bono va començar el 5 d’abril una ruta que el va portar a Washington, Varsòvia, Londres i Roma. Va ser acollit pels governants dels països amb uns resultats desiguals. Tots aquests viatges encara els va fer essent President de la regió de Castella i Lleó. Els serveis diplomàtics espanyols van afrontar aquestes visites amb el difícil repte d’informar, per una banda, al Govern en funcions i, per l’altre, d’atendre a un president regional d’un partit que havia guanyat les eleccions i que havia avançat que Bono seria ministre de Defensa. A cap diplomàtic se li escapava la missió política i la discreció del viatge. No es va produir cap filtració periodística ni per part del govern en funcions que va ser puntualment informat per part dels ambaixadors espanyols en els respectius països

La gira internacional de Bono portant el missatge va seguir el següent calendari: 5 d’abril, Estats Units, reunió amb el Secretari de Defensa Donald Rumsfeld; 8 i 9 d’abril, Polònia, reunió amb el Ministre de Defensa Jerzy Szmajdznski; 16 d’abril, Regne Unit, amb Trinidad Jiménez, reunió amb el ministre de Defensa Sir Geoffrey Hoon; 16 d’abril, Itàlia, amb Trinidad Jiménez, reunió amb el President del Consell de Ministres Silvio Berlusconi.

Trinidad Jiménez va ser partícip de l’operació el 6 d’abril i amb un encàrrec concret: preparar les reunions amb els primers ministres Toni Blair i Silvio Berlusconi. Jiménez era la responsable de les relacions internacionals del partit que acabava de guanyar les eleccions. Zapatero volia portar l’operació en secret i fent encàrrecs per separat a diferents col·laboradors seus. Jiménez va rebre una trucada de Zapatero el 6 d’abril mentre estava impartint uns cursos de formació d’un dels think tanks del partit, l’Escola de quadres Jaime Vera. Li va encarregar establir el contacte amb l’oficina del primer ministre britànic Toni Balir i el president del consell de ministres italià Silvio Berlusconi. No li va dir que en les reunions estaria acompanyada per José Bono. Amb el gabinet de Toni Balir hi va accedir a través dels seus contactes amb el departament de relacions internacionals del Labour britànic. A l’oficina de Berlusconi hi va arribar a través d’un diplomàtic de l’ambaixada d’Itàlia a Madrid. El dia finalment acordat, el 16 d’abril, Toni Blair estava de viatge oficial als Estats Units i d’avançada ja van saber que la reunió es mantindria amb el ministre de Defensa. El repte era fer compatibles les dues reunions en un mateix dia. Per això Zapatero li va suggerir que l’única opció era contractar un avió privat. En la mateixa conversa la va informar que el viatge el realitzaria amb José Bono. El partit socia lista, a través del seu secretari d’organització, José Blanco, i del seu col·laborador Óscar López van llogar l’avió privat. L’ambaixada d’Espanya al Regne Unit va facilitar el transport de l’aeroport a la residència del ministre de Defensa però cap membre de l’ambaixada va assistir a la reunió (a diferència del que va succeir a Polònia) i en el cas d’Itàlia l’oficina del primer ministre es va fer càrrec del transport amb un tractament protocol·lari propi dels membres d’un govern. Tampoc cap membre de l’ambaixada d’Espanya a Roma va ser present a la reunió.

En aquell moment, el que seria el futur ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, encara no va participar en les principals gestions per establir contactes discrets amb els aliats de la coalició als que se’ls hi havia de comunicar la decisió per canals discrets i sense que transcendís la notícia. De fet, aquells dies s’estava lliurant una sorda campanya en les files del partit guanyador per definir qui seria el nou ministre d’afers exteriors. Moratinos era l’aposta que Zapatero va exhibir en el panell d’experts que el van aconsellar durant la campanya electoral per l’elaboració de programa electoral.

Però en els dies immediatament posteriors a la victòria electoral del 14 de març de 2004, Zapatero va rebre pressions perquè Manuel Marín o Javier Solana fossin la persona escollida per ser ministre d’Afers Exteriors. Manuel Marín havia exercit com a portaveu d’afers exteriors del grup parlamentari en la legislatura anterior (2000-2004) i per tant havia protagonitzat els principals debats parlamentaris sobre el suport del Govern conservador a la invasió d’Iraq el març de 2003. Manuel Marín comptava amb una llarga trajectòria en l’àrea de les relacions internacionals que, entre altres, va ser Comissari Europeu de 1986 a 1999. El 8 d’abril de 2004 va ser escollit President del Congrés dels Diputats i va quedar descartat com a futur ministre. Javier Solana continuava en el seu lloc com a Alt Representant de la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea però tenia interès a tornar a la política espanyola.

En el fons d’aquesta tour de force hi havia la decisió de si col·locar en la cartera d’exteriors un ministre que fàcilment pogués refer les relacions amb els Estats Units després de la decisió unilateral que s’estava apunt de prendre i que forçosament ressentiria les costures de les relacions bilaterals. En la memòria del socialisme espanyol reverberava el difícil trànsit del no a l’OTAN al referèndum per la permanència en l’Aliança Atlàntica.

El Partit Socialista va mantenir una posició contrària a la permanència d’Espanya a la OTAN quan es fa ver efectiva la seva entrada el 30 de maig de 1982 sota la presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo. El Partit Socialista va mantenir el compromís electoral de celebrar un referèndum sobre la permanència d’Espanya a la OTAN si accedia al poder. El 28 d’octubre de 1982 el partit socialista guanyava les eleccions generals per una majoria absoluta de 202 diputats. El 12 de març de 1986 Espanya va votar en referèndum sobre la permanència o retirada de l’OTAN en un referèndum convocat pel govern socialista. El gran canvi s’havia produït en el si del partit socialista que havia passat d’oposar-se a l’ingrés a l’OTAN l’any 1982 a fer campanya activa en el referèndum per la permanència en l’Aliança Atlàntica.