Els senyals que va donant l’economia no són massa prometedors. Encara que des de l’administració ens diguin que l’economia creix (i que per tant hem d’estar contents perquè anirà bé), encara que des de Caixabank ens diguin que el nivell de consum actual és molt superior al de l’any 2019 abans de la pandèmia, els núvols que es veuen a l’economia són ben negres, a punt de tempesta.
En altres articles he anat explicant el desordre que s’ha generat en l’economia mundial arran de l’aturada de la pandèmia. Aturar la producció i el consum obliga a molts actors econòmics a buscar-se la vida, a canviar d’escenari, a fer coses alternatives per poder sobreviure. Aquest fet, i l’ensorrament del trànsit marítim han aturat de cop la globalització, fent que molts productes no puguin anar d’un lloc a un altre amb la facilitat que ho feien, haver de fabricar més a prop, augmentant els preus. Tot d’una els avantatges de la globalització, amb la caiguda de preus que va comportar, s’esvaeixen. De cop l’economia mundial s’ha de reinventar en pocs mesos.
A això cal afegir la crisi del gas deguda a una no previsió de l’augment del consum quan tothom deixi de consumir carbó. L’augment del gas afecta a un sistema elèctric que encara està començant la transició energètica i el necessita més que mai per equilibrar el sistema durant moltes hores a l’any. Ara el sistema és més variable que abans perquè, al fet de la variació de la demanda, cal afegir-hi ara la variació de la generació renovable, encara a mig fer.
Sumem-hi finalment que el model de l’economia mundial mostrava signes d’esgotament, amb els bancs centrals injectant liquiditat al sistema perquè no aturi de créixer: sense el Quantitative Easing continuat les economies del món entrarien en recessió, una mostra que el sistema està esgotat. L’economia mundial està malalta, no sap viure sense ser dopada. El deute espanyol ja és a 120% i algú parla que arribarà al 190%, cosa que avui sembla del tot impossible sense que faci un pet.
Amb tot això el resultat ha estat un augment de la inflació a l’octubre del 5,5%. Però els preus industrials han acumulat des de primers d’any un augment del 32%, augments que es traslladaran al consumidor en el primer trimestre de l’any vinent. La inflació actual és fruit de l’encariment de l’electricitat domèstica i de la gasolina, però els productes industrials al consumidor encara no han pujat perquè els distribuïdors obliguen als fabricants a mantenir els preus estables durant l’any. Degut a això molts productors asseguren els preus de les seves matèries primeres i energètics durant el mateix període, normalment l’any natural. Així que al mes de gener aquests fabricants hauran de traslladar els augments dels seus costos als preus dels productes, repercutint augments del 50 al 70% en matèries primeres, un 100% en el gas i un 300% en l’electricitat. En molts casos els augments hauran de ser del 50% sobre el producte final. Això mateix passarà amb molts preus elèctrics domèstics que certes comercialitzadores tenien assegurats a preu fix, amb augments del 300%. El transport també va dient que vol apujar preus. Així que durant el primer trimestre de l’any vinent podem veure un augment de la inflació com no hem vist des dels xocs petrolier del 1970. A partir del primer xoc petrolier del 1973 la inflació va pujar al 17,9%, i l’impuls del segon xoc petrolier va arribar al 26,4%, fent que hi haguessin 11 anys consecutius amb inflacions superiors al 10%, que és el valor que podem veure d’aquí pocs mesos. A Espanya l’impacte va ser greu perquè, a més, hi havia el canvi del règim de Franco i les mesures econòmiques no van ser ràpides ni adients, amb molts problemes per resoldre.
La situació d’ara fa una certa olor a la de llavors. Qualsevol episodi d’inflació exigeix un control del regulador, traient diner del sistema i apujant els tipus d’interès per refredar l’economia. El governador del Banc d’Espanya ja ha avisat que si s’entra en una espiral inflacionista, amb un augment dels salaris per compensar la pujada de preus, el resultat serà fatal perquè hauran d’apujar els tipus d’interès i el deute públic no podrà aguantar aquesta nova despesa.
Aquest és l’escenari que tenim davant nostre. Cal saber que la situació als anys 70 es va resoldre durant els anys 80 patint, amb una mortaldat d’empreses important i resolent-ho amb menys consum de petroli. L’economia mundial s’ha especialitzat a amagar part de les accions que cal fer en base a més endeutament: així els consumidors no han de patir cap restricció. Però l’economia és implacable, dos i dos continuen sumant quatre encara que temporalment hagis canviat la base de càlcul. Avui el món ja no té més recorregut amb el deute i caldrà disminuir el consum d’energia i de tots els productes.
Demà el preu de l’electricitat a França arribarà a 550 €/MWh i a Espanya potser serà de 300 €/MWh. Possiblement amb l’arribada de la primavera els preus baixin a la meitat, però quedaran a un nivell encara entre el doble i el triple del que tenien abans de la pandèmia, per la qual cosa caldrà reorganitzar la forma amb la que consumim a l’economia. És un inici una mica lleig de la nova economia frugal. Però, què ens pensàvem, que faríem el camí de forma voluntària i sense esforç? Mai ha estat així, i els homes ens movem forçats per certes circumstàncies que han de ser les que s’haurien de derivar de la política. Però si la política no fa res, perquè no vol o no sap, l’economia interpreta a la seva manera i mostra escenaris difícils. Fareu bé de revisar com vivíem als anys 70, reciclant més, comprant menys, viatjant a prop, fent més lleure local, estant molt més amb els amics. També s’és feliç, segurament molt més, ho recordo.
