L’any 1967 el professor Margalef va ser, a Barcelona, el primer catedràtic d’ecologia de la universitat espanyola, dins de la llicenciatura de ciències biològiques. I durant la dècada dels 70 del segle passat, es van iniciar al país les primeres mobilitzacions ecologistes, relacionades sobretot amb la lluita per a la conservació dels aiguamolls de l’Empordà i també l’oposició a les centrals nuclears (el Pla d’Energia estatal de l’època preveia la construcció de 25 centrals nuclears amb un total de 38 reactors).
Per acabar-ho d’adobar, l’any 1972 es va celebrar a Estocolm la Conferència de Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà (CNUMAH). Va ser la primera trobada internacional sobre medi ambient i va marcar un punt d’inflexió en les polítiques públiques en relació amb aquest tema. Per cert, recordo la imatge d’un ministre franquista (en López Rodó va ser el representant espanyol) circulant en bicicleta pels carrers d’Estocolm com a prova del seu compromís per a lluitar contra la contaminació. De fet, ni ell ni tota la seva colla de ministres de l’Opus van lluitar mai contra la contaminació ni tampoc per a portar la democràcia al país. En canvi, a altres estats es van aprovar les primeres lleis de defensa del medi ambient. Per exemple, l’any 1970 es creà als EUA l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) que va tenir una gran importància i va marcar el camí.
Però tornem al tema que ens ocupa. Curiosament, l’inici de l’ensenyament universitari de l’ecologia i l’ecologisme són pràcticament coetanis al nostre país; neixen a més a un moment en què els organismes internacionals comencen a valorar la necessitat de conservar els valors ambientals i quan encara ningú parlava de canvi climàtic. En aquells temps tan llunyans era freqüent la confusió, també en els mitjans de comunicació, entre ecologia i ecologisme. El professor Margalef ho va diferenciar clarament: «l’ecologia és una ciència que estudia les relacions dels éssers vius entre si i amb el medi que habiten; l’ecologisme és un posicionament ideològic en relació amb com resoldre determinats problemes d’arrel ecològica».
L’ecologia és per tant una ciència, molt complexa i integradora d’altres disciplines, que té les seves lleis que a poc a poc anem descobrint, com la física té les lleis de la gravetat, termodinàmica o relativitat. De la mateixa manera que sempre dos cossos s’atreuen de manera proporcional a la seva massa i distància, a una llacuna la diversitat de les poblacions d’algues és inversa al grau d’eutròfia. Són lleis immutables, que sempre responen als mateixos mecanismes i que no tenen transició (malgrat el nom del Ministeri).
En canvi, l’ecologisme és un posicionament social en relació amb una determinada manera de resoldre problemes relacionats amb el medi ambient. El rebuig al transvasament d’aigua entre conques per a pal·liar la sequera a una zona concreta, apostar pel decreixement dins del model de transició energètica o oposar-se a la tala de pins per fer urbanitzacions, són clars exemples d’un ecologisme militant. Per tant, l’ecòleg és un científic i l’ecologista, un activista. Fins i tot, es pot ser ecòleg i a la vegada ecologista (o no), igual que ser metge o enginyer no pressuposa que políticament sigui de dretes o d’esquerres.
Sembla estrany que després de quaranta anys calgui refrescar aquests conceptes. Però ho faig perquè davant d’un desplegament, absolutament imprescindible, de les energies renovables sota un determinat model que reprodueix molts dels inconvenients de les energies fòssils, s’ha desfermat l’oposició per part de territoris afectats per grans macro-parcs, tant eòlics com fotovoltaics.
Davant aquesta situació, els que són favorables a una implantació ràpida i amb sacrificis ambientals (no només els promotors sinó també algunes administracions i particulars) sovint intenten desautoritzar als contraris amb afirmacions com «són uns nymbys, una colla d’ecologistes que mai estan d’acord en res». És un tema recurrent a molts debats.
A banda que un ecologista té el mateix dret que tothom a manifestar la seva opinió, els arguments que els contraris (no a les renovables sinó al model que es pretén desplegar) defensem, tant en debats com en al·legacions a projectes concrets, són absolutament científics. És l’ecologia, com a ciència, la que identifica els impactes que els macro-projectes tenen sobre el paisatge, les comunitats naturals, la salut, la qualitat dels vectors ambientals, la geomorfologia, la dinàmica marina, els recursos pesquers, els corredors biològics, la biodiversitat, etc. Recordem el manifest d’un grup ampli de científics contra el parc eòlic marí de golf de Roses o del Instituto Español de Oceanografía en relació a projectes similars a les Illes Canàries.
Tenint clar la diferència entre ecologia i ecologisme, és evident que en aquesta polèmica dels macro-projectes de renovables, l’ecologisme es fonamenta en l’ecologia per intentar aconseguir un nou model, amb seny i compatible amb el territori.
